Ens estimaríem més un Barça que no entrés en dinàmiques perverses de mercat, que anés a la seva i seguís un camí assenyat, coherent amb el tarannà de la institució. Un club que planifiqués amb marge, capaç de preveure a llarg termini quins són els escassos objectius desitjables per mantenir la plaça en l’elit del futbol malgrat xeics i multimilionaris diversos. Ens agradaria que haguessin fitxat Dembélé fa un any, quan el preu semblava raonable, per cedir-lo si calia. Demagògic? I ara, fugiu de la propaganda. L’operatiu correcte preveia va passes prèvies de funcionament plenament professional, dutes a terme per un grup tècnic coherent amb la bíblia blaugrana, redactada a batzegades durant dècades, però avui ben fàcil de comprendre. Només es fitxa fora el que no ets capaç de produir. I si tens necessitat de cobrir algun forat amb futbolistes de màxim nivell, aleshores pagues gust i ganes esporàdicament, que per això disposes de gran potencial econòmic. Un plantejament lògic, però utòpic en veure’ns instal·lats en la disbauxa. En aquest increïble estiu, el panorama no ha variat gaire. Repetim el mateix patró dels darrers anys, amb Messi aguantant la institució com l’Atlas mitològic. Visca la improvisació. L’única novetat rau que alguns dels més ferms defensors de l’establishment es comencen a desmarcar de Bartomeu, tot i que no es poden estar d’alliçonar. Com els agrada lluir que formen part dels manaires, diuen pestes de l’oposició, així, a l’engròs. I qui no és oposició després de veure com actuen? Al·leguen que la realitat és interpretable i més en futbol, però els fets són tossuts. Han col·leccionat sobrats mèrits per perdre credibilitat i confiança, no solament per la quantitat d’errades acumulades, sinó per la voluntat de menystenir allò que funcionava com un tro.

Ja que parlem de plantilla, un altre meló acabat d’obrir. Els que prediquen des de l’atalaia del poder carreguen de valent contra els jugadors, acusant-los de tots els tòpics. Ja no importa que alguns siguin supervivents de la glòria, per sort i encara, i altres portin la samarreta per decisió dels incompetents. Ara són uns egoistes que s’abracen a Neymar, com si el canvi de club hagués de comportar rancúnia cap a l’excompany. Cada dia, el seu disbarat, com en una traca gens fallera. De fet, quan encerten alguna decisió, de seguida retroben el camí habitual. El desori. Suposa un immens demèrit que, sota d’ells, el Barça hagi de passar de ser centre de l’admiració planetària a paradoxa mundial en breu lapse. De moment, el cinturó de seguretat que envolta la junta no els deixarà caure. En coherència, vetllen més pels seus interessos particulars que no pas pel bé del club. És així i així serà. És per això que demonitzen qualsevol veu aliena a la seva corda. Ara necessiten temps per aguantar la feble bastida, que els resultats continuïn tapant la ineficàcia. Hi ha tanta gent pendent del seu statu quo que ja els va bé resistir. A ells, insistim, no pas al Barça. Els agradi o no, seguim en mans de Messi i companyia. En conseqüència, més val no emprenyar-los. De l’actual poder blaugrana i dels seus satèl·lits aprofitats no es pot esperar gaire de bo. Això no canvia. Sí, un altre Barça és possible. No ha canviat força el país? També els símbols poden variar en la direcció correcta, la coneguda. I sense por dels que manen.