Ens esti­maríem més un Barça que no entrés en dinàmiques per­ver­ses de mer­cat, que anés a la seva i seguís un camí asse­nyat, cohe­rent amb el tarannà de la ins­ti­tució. Un club que pla­ni­fiqués amb marge, capaç de pre­veure a llarg ter­mini quins són els escas­sos objec­tius desit­ja­bles per man­te­nir la plaça en l’elit del fut­bol mal­grat xeics i mul­ti­mi­li­o­na­ris diver­sos. Ens agra­da­ria que hagues­sin fit­xat Dembélé fa un any, quan el preu sem­blava rao­na­ble, per cedir-lo si calia. Demagògic? I ara, fugiu de la pro­pa­ganda. L’ope­ra­tiu cor­recte pre­veia va pas­ses prèvies de fun­ci­o­na­ment ple­na­ment pro­fes­si­o­nal, dutes a terme per un grup tècnic cohe­rent amb la bíblia blau­grana, redac­tada a bat­ze­ga­des durant dècades, però avui ben fàcil de com­pren­dre. Només es fitxa fora el que no ets capaç de pro­duir. I si tens neces­si­tat de cobrir algun forat amb fut­bo­lis­tes de màxim nivell, ales­ho­res pagues gust i ganes esporàdica­ment, que per això dis­po­ses de gran poten­cial econòmic. Un plan­te­ja­ment lògic, però utòpic en veure’ns ins­tal·lats en la dis­bauxa. En aquest increïble estiu, el pano­rama no ha variat gaire. Repe­tim el mateix patró dels dar­rers anys, amb Messi aguan­tant la ins­ti­tució com l’Atlas mitològic. Visca la impro­vi­sació. L’única nove­tat rau que alguns dels més ferms defen­sors de l’esta­blish­ment es comen­cen a des­mar­car de Bar­to­meu, tot i que no es poden estar d’alliçonar. Com els agrada lluir que for­men part dels manai­res, diuen pes­tes de l’opo­sició, així, a l’engròs. I qui no és opo­sició després de veure com actuen? Al·leguen que la rea­li­tat és inter­pre­ta­ble i més en fut­bol, però els fets són tos­suts. Han col·lec­ci­o­nat sobrats mèrits per per­dre cre­di­bi­li­tat i con­fiança, no sola­ment per la quan­ti­tat d’erra­des acu­mu­la­des, sinó per la volun­tat de menys­te­nir allò que fun­ci­o­nava com un tro.

Ja que par­lem de plan­ti­lla, un altre meló aca­bat d’obrir. Els que pre­di­quen des de l’ata­laia del poder car­re­guen de valent con­tra els juga­dors, acu­sant-los de tots els tòpics. Ja no importa que alguns siguin super­vi­vents de la glòria, per sort i encara, i altres por­tin la samar­reta per decisió dels incom­pe­tents. Ara són uns egois­tes que s’abra­cen a Ney­mar, com si el canvi de club hagués de com­por­tar rancúnia cap a l’excom­pany. Cada dia, el seu dis­ba­rat, com en una traca gens fallera. De fet, quan encer­ten alguna decisió, de seguida retro­ben el camí habi­tual. El desori. Suposa un immens demèrit que, sota d’ells, el Barça hagi de pas­sar de ser cen­tre de l’admi­ració pla­netària a para­doxa mun­dial en breu lapse. De moment, el cin­turó de segu­re­tat que envolta la junta no els dei­xarà caure. En coherència, vet­llen més pels seus interes­sos par­ti­cu­lars que no pas pel bé del club. És així i així serà. És per això que demo­nit­zen qual­se­vol veu ali­ena a la seva corda. Ara neces­si­ten temps per aguan­tar la feble bas­tida, que els resul­tats con­tinuïn tapant la ine­ficàcia. Hi ha tanta gent pen­dent del seu statu quo que ja els va bé resis­tir. A ells, insis­tim, no pas al Barça. Els agradi o no, seguim en mans de Messi i com­pa­nyia. En con­seqüència, més val no empre­nyar-los. De l’actual poder blau­grana i dels seus satèl·lits apro­fi­tats no es pot espe­rar gaire de bo. Això no can­via. Sí, un altre Barça és pos­si­ble. No ha can­viat força el país? També els símbols poden variar en la direcció cor­recta, la cone­guda. I sense por dels que manen.