Cruyff
Primera pedra del nou estadi Johan Cruyff en homenatge a l’ideòleg del model blaugrana. Amb el pas del temps, arribes a la conclusió que sense ell encara estaríem perduts al laberint, incapaços de trobar la sortida. Com que rectificar, diuen, és de savis, comanda la cerimònia el president que va declarar “votar sí a la moció de censura és votar no a Cruyff”. Bé, atorguem-li el benefici del dubte. Resulta que el pas dels dies ha convertit en veritat irrefutable allò que, durant tant de temps, els seus detractors volien negar a l’holandès. Ara sabem que aquell controvertit esperit lliure no accedia a plegar-se al dictat dels poderosos i la seva resposta de càstig va consistir a treure-li mèrit, a embrutar la seva imatge pública. Comentarem una experiència personal: els anys del dream team ens van enxampar lluny de casa. Tan allunyats de referències sòlides, de la informació i opinió veraç dels periodistes honestos, que la propaganda va aconseguir tergiversar la nostra opinió sobre la seva obra. En lloc de llegir el seu irrefutable full de serveis, ens despistaven i condicionaven les consignes que aquells murris, per enveja i manca de control sobre un vers lliure, propagaven als quatre vents. De fet, les tones de fang també servien per dissimular la innegable mediocritat del règim al qual servien, aquell perpetuat nuñisme sense projecte ni nord. Aleshores, van emprar Cruyff com l’enèsim escut que els havia de mantenir a la cadira. Ells es consideren propietaris del club i els únics capaços de fer-lo anar. Tossuda, la realitat demostra que no, però ja s’encarrega el relat oficial de sembrar dubtes i condicionar parers. Han passat dècades, les maneres de fer s’han eternitzat i ara toca sacralitzar Cruyff. No ho fan per convicció, sinó per pur interès. Són els mateixos que li van retirar la presidència honorària del club. I que consti que Johan era humà. Per tant, també fallava, i força. Cal fugir de les certeses absolutes, i més en futbol.
Generar opinió pública és oportunisme més interessos. Ara, tot són floretes dedicades a la tàctica asimètrica de Valverde, que Alba ocupi tota la banda esquerra. No dubtem que aquests mateixos apologetes seran els primers a criticar-lo així que comencin a petar seques. Ganes d’apuntar-se per sistema al carro guanyador del moment. No importa dir blanc on ahir proclamaves negre. Per tant, Paulinho és un gran fitxatge, ja disposem de reserves amb garanties i l’entrenador empra l’intervencionisme dels canvis de manera divina. Així, per desgràcia, se solidifica el barcelonisme conservador, irreflexiu, la base que necessiten per continuar manant. No podien tolerar un Barça guanyador perquè Cruyff no era dels seus. Una formidable lliçó de la història que caldria tenir ben present. Ara li dediquen camps, que el personatge mereix, naturalment. Des del poder són capaços d’alterar el panorama a conveniència, tal com ens passava quan vivíem fora i pensàvem, intoxicats per les seves maniobres, que el panorama era radicalment diferent. Ja ho va dir Johan: “Si no saben per què guanyen, com han de saber per què perden.” Així són els neonuñistes. Si ens fem creus de la cuirassada mediàtica espanyola, Déu n’hi do amb la que tenim ficada a casa. La que segresta el Barça de tots i es creu en possessió de la veritat absoluta. Interessats, però no en benefici del club.