Des de dime­cres ens acom­pa­nya una melo­dia de fons tocada per vio­lins des­a­fi­nats i una frase de la qual no ens des­em­pa­lle­guem. Quan Car­do­ner va dir allò de “por­ta­rem la senyera al cor”, se’ns va obnu­bi­lar la ment. Clar que l’home porta la demagògia a l’ADN per ances­tres, però aquesta mereix pas­sar a la col·lecció de baja­na­des il·lus­tres amb lle­tres d’or. No es pot ser més tòpic, car­rincló i popu­lista tro­nat, com si els temps encara arros­se­gues­sin aque­lla pàtina de por que tant ens ha con­di­ci­o­nat. Com si el país no fos un altre, deci­dit i valent, dis­po­sat a pro­ta­go­nit­zar el seu destí. El club repre­sen­ta­tiu dels cata­lans no pensa fer res l’1-O. Amb aquell comu­ni­cat de suport a les lli­ber­tats arra­bas­sa­des, ja va fer prou per cobrir l’expe­di­ent de coherència amb la iden­ti­tat. Ni tan sols ha mogut un sim­ple dit per evi­tar que el matx con­tra Las Pal­mas partís el referèndum per la seva mei­tat horària. Segons el mateix Car­do­ner, ni ho han pre­gun­tat a la LFP, cons­ci­ents de la res­posta. Estan ver­des i prou. Ni senyera a la samar­reta ni canvi d’horari. Res. Ni una sim­ple pan­carta de suport a la democràcia. Tam­poc. Ens hau­rem de con­for­mar, doncs, amb el minut de silenci dedi­cat en memòria de Jacint Borràs, un culer dels gene­ro­sos i de ser­vei altru­ista a la causa. Tot el con­trari d’ells, que s’han empas­sat l’home­natge al que per­se­gui­ren per no que­dar mala­ment amb la filla. Total, que juga el Barça i des de la llotja pas­sa­ran el rosari en prec que, pre­ci­sa­ment, no passi res. També deien que la qua­dri­bar­rada seria per sem­pre més la ter­cera samar­reta ofi­cial. Clar que ho mani­fes­tava algú ara empre­so­nat, con­dició que deu ser­vir d’ate­nu­ant quan toca esbor­rar pro­me­ses.

En la com­pa­rei­xença de l’hereu a la pre­sidència –ai, si arriba aquest dia–, es jus­ti­fi­cava de pas­sada la con­tinuïtat al càrrec blau­grana de Fran­cesco Calvo, l’italià que ha estat inha­bi­li­tat al seu país durant 18 mesos per un afer vin­cu­lat a la màfia cala­bresa. Quina importància té? Cap ni una. Va, girem full i a espe­rar un nou gol de Messi, la mera­ve­lla que tot ho tapa. Sem­bla que l’estiu del con­tinu des­ga­vell ja per­ta­nyi a un altre segle. Ara apro­fi­ta­ran la fallida moció de cen­sura de Bene­dito per vetar qual­se­vol nova ini­ci­a­tiva de repro­vació durant dotze llargs mesos. De què ens hem de pre­o­cu­par? Per­duda l’espe­rança de dema­nar una mínima coherència amb tot el que ha repre­sen­tat el Barça en 118 anys, cer­ti­fi­quem que som en mans dels equi­dis­tants, dels neu­trals, d’aquells que no es mullen ni sota l’aigua i afir­ma­rien, demagògica­ment gus­to­sos, que no convé bar­re­jar esport i política si la frase no estigués gas­tada i fos tan essen­ci­al­ment reac­cionària. I encara sort d’en Piqué, l’únic que les deixa anar sense embuts.

A còpia d’ama­gar el cap sota l’ala, de repre­sen­tar-nos amb contínua i sos­tin­guda indig­ni­tat, que arribi el dia i actuïn com actuen no ens hau­ria de cau­sar ja ni la menor sor­presa. Prou ens conei­xem, tots ple­gats. Però això, pre­ci­sa­ment, no ha d’impli­car que se sur­tin amb la seva sis­temàtica­ment. En altres temps no hau­rien durat dos dies més en el càrrec. Ara, a des­pis­tar i a seguir, que és l’únic que els interessa. Amb la senyera al cor, clar. I els vio­lins de fons en rònega melo­dia. Es trac­tava, sim­ple­ment, d’estar a l’altura del moment, tasca utòpica per als que tant s’afa­nyen a diluir l’essència del FC Bar­ce­lona.