El dia
Des de dimecres ens acompanya una melodia de fons tocada per violins desafinats i una frase de la qual no ens desempalleguem. Quan Cardoner va dir allò de “portarem la senyera al cor”, se’ns va obnubilar la ment. Clar que l’home porta la demagògia a l’ADN per ancestres, però aquesta mereix passar a la col·lecció de bajanades il·lustres amb lletres d’or. No es pot ser més tòpic, carrincló i populista tronat, com si els temps encara arrosseguessin aquella pàtina de por que tant ens ha condicionat. Com si el país no fos un altre, decidit i valent, disposat a protagonitzar el seu destí. El club representatiu dels catalans no pensa fer res l’1-O. Amb aquell comunicat de suport a les llibertats arrabassades, ja va fer prou per cobrir l’expedient de coherència amb la identitat. Ni tan sols ha mogut un simple dit per evitar que el matx contra Las Palmas partís el referèndum per la seva meitat horària. Segons el mateix Cardoner, ni ho han preguntat a la LFP, conscients de la resposta. Estan verdes i prou. Ni senyera a la samarreta ni canvi d’horari. Res. Ni una simple pancarta de suport a la democràcia. Tampoc. Ens haurem de conformar, doncs, amb el minut de silenci dedicat en memòria de Jacint Borràs, un culer dels generosos i de servei altruista a la causa. Tot el contrari d’ells, que s’han empassat l’homenatge al que perseguiren per no quedar malament amb la filla. Total, que juga el Barça i des de la llotja passaran el rosari en prec que, precisament, no passi res. També deien que la quadribarrada seria per sempre més la tercera samarreta oficial. Clar que ho manifestava algú ara empresonat, condició que deu servir d’atenuant quan toca esborrar promeses.
En la compareixença de l’hereu a la presidència –ai, si arriba aquest dia–, es justificava de passada la continuïtat al càrrec blaugrana de Francesco Calvo, l’italià que ha estat inhabilitat al seu país durant 18 mesos per un afer vinculat a la màfia calabresa. Quina importància té? Cap ni una. Va, girem full i a esperar un nou gol de Messi, la meravella que tot ho tapa. Sembla que l’estiu del continu desgavell ja pertanyi a un altre segle. Ara aprofitaran la fallida moció de censura de Benedito per vetar qualsevol nova iniciativa de reprovació durant dotze llargs mesos. De què ens hem de preocupar? Perduda l’esperança de demanar una mínima coherència amb tot el que ha representat el Barça en 118 anys, certifiquem que som en mans dels equidistants, dels neutrals, d’aquells que no es mullen ni sota l’aigua i afirmarien, demagògicament gustosos, que no convé barrejar esport i política si la frase no estigués gastada i fos tan essencialment reaccionària. I encara sort d’en Piqué, l’únic que les deixa anar sense embuts.
A còpia d’amagar el cap sota l’ala, de representar-nos amb contínua i sostinguda indignitat, que arribi el dia i actuïn com actuen no ens hauria de causar ja ni la menor sorpresa. Prou ens coneixem, tots plegats. Però això, precisament, no ha d’implicar que se surtin amb la seva sistemàticament. En altres temps no haurien durat dos dies més en el càrrec. Ara, a despistar i a seguir, que és l’únic que els interessa. Amb la senyera al cor, clar. I els violins de fons en rònega melodia. Es tractava, simplement, d’estar a l’altura del moment, tasca utòpica per als que tant s’afanyen a diluir l’essència del FC Barcelona.