Equi­distància deu ser ja sinònim de funam­bu­lisme. Han de cos­tar un munt, aquests equi­li­bris per man­te­nir l’statu quo. En el cas del Barça, això és un no parar, cohe­rent amb la dinàmica del país. Enmig de tan febril acti­vi­tat, gene­rada des del tan­ca­ment de por­tes a l’estadi, igual et tro­bes rellis­ca­des que encerts. No per­dem els mati­sos de vista i, per tant, feli­ci­tem-nos amb la reno­vació eter­nit­zada d’Ini­esta i el comu­ni­cat de repulsa a Fran­cisco Rubio, el pre­si­dent del comitè de com­pe­tició que va bar­bo­te­jar bar­ba­ri­tats. Seguim pen­sant, però, que algun dia algú escriurà una impres­cin­di­ble tesi sobre el Barça i la ter­gi­ver­sació de la seva pròpia opinió pública. Inves­ti­gació dedi­cada als cops de mà oferts diària­ment per aquells que es con­si­de­ren amos del club als amics que ges­ti­o­nen una enti­tat con­di­ci­o­nada. Sota una apa­rença democràtica, l’han segres­tat per incom­pa­rei­xença de la majo­ria social. Com se n’apro­fi­ten, dels silen­ci­o­sos i pas­sius. Des de diu­menge, quan Bar­to­meu va per­pe­trar una pàgina negra en la història, no passa moment sense sen­tir veus de còmpli­ces que cor­ren a apa­gar el nou incendi. No des­vieu el debat: no s’havia de jugar i punt. No hi ha espai en un curt arti­cle per a tants argu­ments. En canvi, van con­su­mar el dis­ba­rat. I no s’havia de posar la dis­puta del matx a les mans dels juga­dors. S’havia de bai­xar al ves­ti­dor amb la decisió presa. Tam­poc poden apel·lar a la ide­o­lo­gia de Tebas. És la direc­tiva qui, amb el seu vot, el manté al càrrec.

Tam­poc val dei­xar caure que la res­pon­sa­bi­li­tat era dels Mos­sos, que els fal­tava un informe poli­cial, pre­gat sense res­posta. De manual, això d’enco­lo­mar a ter­cers les deci­si­ons que has de pren­dre si tens un mínim cri­teri i sen­tit del lide­ratge. No es pot estar sem­pre fent la viu-viu i menys en els temps que ens ha tocat viure, quan una riuada de rea­li­tat s’enduu equi­dis­tants, bar­ruts i apro­fi­tats de qual­se­vol caire. En la reunió d’urgència amb la seva direc­tiva, Bar­to­meu va dei­xar caure que ja se sap qui hi ha al dar­rere dels Mos­sos per jus­ti­fi­car que l’espe­rat paper no arribés a les seves mans. El bar­ce­lo­nisme hau­ria de reac­ci­o­nar, encara que només fos per l’acar­nis­sa­ment fla­grant con­tra un dels nos­tres, Gerard Piqué. Mal­grat la cam­pa­nya, el cen­tral es manté ferm, arti­cu­lat, pedagògic en l’expo­sició de les seves idees. I si l’altra banda no prac­tica prou democràcia és el seu pro­blema, que no el facin nos­tre, com és el seu inve­te­rat cos­tum. El Barça no pot viure a porta tan­cada, ni apel·lant ara a ter­ce­res vies dels interes­sats a pre­ser­var la seva but­xaca, res a veure amb la volun­tat popu­lar. A què ve ara córrer tant dema­nant medi­a­ci­ons, posi­ci­o­nats amb gent ben con­creta? Avui neces­si­tem el Barça al cap­da­vant, com sem­pre havia estat pel seu immens poder simbòlic. No podem satis­fer a qui no ens estima ni ens res­pecta, qui ens vol­dria sot­me­sos i mesells també en el front, gens ino­fen­siu, del fut­bol. Vivim un tsu­nami que can­viarà el pano­rama actual, evi­dent­ment. No sabem encara cap on, sota quin deco­rat. També haurà d’afec­tar aquest club que som incapaços de reconèixer per inco­he­rent i poruc. El tenen cap­tiu. I no és seu, de cap de les mane­res. Ja n’hi ha prou d’ensar­ro­na­des en bene­fici de la seva mino­ria. El Barça és patri­moni català.