Equidistància deu ser ja sinònim de funambulisme. Han de costar un munt, aquests equilibris per mantenir l’statu quo. En el cas del Barça, això és un no parar, coherent amb la dinàmica del país. Enmig de tan febril activitat, generada des del tancament de portes a l’estadi, igual et trobes relliscades que encerts. No perdem els matisos de vista i, per tant, felicitem-nos amb la renovació eternitzada d’Iniesta i el comunicat de repulsa a Francisco Rubio, el president del comitè de competició que va barbotejar barbaritats. Seguim pensant, però, que algun dia algú escriurà una imprescindible tesi sobre el Barça i la tergiversació de la seva pròpia opinió pública. Investigació dedicada als cops de mà oferts diàriament per aquells que es consideren amos del club als amics que gestionen una entitat condicionada. Sota una aparença democràtica, l’han segrestat per incompareixença de la majoria social. Com se n’aprofiten, dels silenciosos i passius. Des de diumenge, quan Bartomeu va perpetrar una pàgina negra en la història, no passa moment sense sentir veus de còmplices que corren a apagar el nou incendi. No desvieu el debat: no s’havia de jugar i punt. No hi ha espai en un curt article per a tants arguments. En canvi, van consumar el disbarat. I no s’havia de posar la disputa del matx a les mans dels jugadors. S’havia de baixar al vestidor amb la decisió presa. Tampoc poden apel·lar a la ideologia de Tebas. És la directiva qui, amb el seu vot, el manté al càrrec.

Tampoc val deixar caure que la responsabilitat era dels Mossos, que els faltava un informe policial, pregat sense resposta. De manual, això d’encolomar a tercers les decisions que has de prendre si tens un mínim criteri i sentit del lideratge. No es pot estar sempre fent la viu-viu i menys en els temps que ens ha tocat viure, quan una riuada de realitat s’enduu equidistants, barruts i aprofitats de qualsevol caire. En la reunió d’urgència amb la seva directiva, Bartomeu va deixar caure que ja se sap qui hi ha al darrere dels Mossos per justificar que l’esperat paper no arribés a les seves mans. El barcelonisme hauria de reaccionar, encara que només fos per l’acarnissament flagrant contra un dels nostres, Gerard Piqué. Malgrat la campanya, el central es manté ferm, articulat, pedagògic en l’exposició de les seves idees. I si l’altra banda no practica prou democràcia és el seu problema, que no el facin nostre, com és el seu inveterat costum. El Barça no pot viure a porta tancada, ni apel·lant ara a terceres vies dels interessats a preservar la seva butxaca, res a veure amb la voluntat popular. A què ve ara córrer tant demanant mediacions, posicionats amb gent ben concreta? Avui necessitem el Barça al capdavant, com sempre havia estat pel seu immens poder simbòlic. No podem satisfer a qui no ens estima ni ens respecta, qui ens voldria sotmesos i mesells també en el front, gens inofensiu, del futbol. Vivim un tsunami que canviarà el panorama actual, evidentment. No sabem encara cap on, sota quin decorat. També haurà d’afectar aquest club que som incapaços de reconèixer per incoherent i poruc. El tenen captiu. I no és seu, de cap de les maneres. Ja n’hi ha prou d’ensarronades en benefici de la seva minoria. El Barça és patrimoni català.