Gerard Piqué

Sovint s’ha cri­ti­cat el nul com­promís social de molts espor­tis­tes. Haver adqui­rit una pro­mi­nent posició soci­o­e­conòmica els hau­ria immu­nit­zat davant dels pro­ble­mes més greus dels seus con­ciu­ta­dans. Com va escriure Pas­cal Boni­face, els espor­tis­tes d’alt nivell adop­ten rara­ment com­pro­mi­sos pro­pis de la vida política, i menys encara abans de fina­lit­zar la seva car­rera. Fins i tot sem­bla com si molts d’ells no tin­gues­sin cap interès a conèixer la rea­li­tat soci­o­política. La figura del crac espor­tiu aliè als pro­ble­mes del món és un tòpic per­sis­tent. Les seves decla­ra­ci­ons en els mit­jans de comu­ni­cació acos­tu­men a ser d’una nota­ble futi­li­tat. És insòlit tro­bar espor­tis­tes amb inqui­e­tuds polítiques. Durant els anys qua­ranta i cin­quanta, el davan­ter Manuel Fernández —més cone­gut com Pahiño— va ser una rara avis, un home noble que mai va renun­ciar als seus ide­als repu­bli­cans. En una ocasió va afir­mar: “No sento odi per ningú, però els fei­xis­tes em fan fàstic.” En el seu cas, no només mar­cava molts gols, sinó que lle­gia lli­bres pro­hi­bits (alguns dels seus autors pre­fe­rits eren Tols­toi i Dos­to­ievski). La seva ide­o­lo­gia esquer­rana va impe­dir que anés con­vo­cat per dis­pu­tar la copa del món del Bra­sil (1950).

Són molts els espor­tis­tes que man­te­nen una posició neu­tra, ja que pre­fe­rei­xen evi­tar els debats con­tro­ver­tits. Un bon exem­ple va ser Mic­hael Jor­dan. Durant els anys noranta, no va donar suport al can­di­dat demòcrata al Senat, Har­vey Gantt, reco­ne­gut per la seva tasca en con­tra de la dis­cri­mi­nació racial. Un fet com aquest ens per­met enten­dre un aspecte impor­tant dels grans espor­tis­tes actu­als. Con­ver­tits en pro­duc­tes publi­ci­ta­ris sub­jec­tes a les estratègies de màrque­ting, la seva lli­ber­tat d’expressió pot que­dar coar­tada en mans de la ide­o­lo­gia domi­nant. Tal com explica Bou­zou, la causa d’això seria el temor de per­dre una quota de mer­cat o de cli­ents poten­ci­als. Con­for­ta­ble­ment ins­tal·lats en la seva bom­bo­lla de fama i riquesa, res­ten indi­fe­rents als pro­ble­mes soci­als, polítics i econòmics. Però no tots són iguals. Dar­re­ra­ment, hem pogut veure com alguns es pro­nun­ci­a­ven a favor del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya. Gerard Piqué va ser un d’ells. De fet, era un dels que no volia jugar el par­tit de lliga con­tra Las Pal­mas. Men­tre no podia repri­mir les llàgri­mes reco­nei­xia la ver­go­nya dels fets igno­mi­ni­o­sos: “Després del que havia pas­sat a tot Cata­lu­nya, va ser la pit­jor experiència de tota la meva vida. El par­tit era el menys impor­tant del dia.” Uns dies més tard, la seva roda de premsa va ser exem­plar. Acti­tuds sin­ce­res i valen­tes com aques­tes s’agra­ei­xen.