Endavant, endavant, endavant!

Pren­dre l’esport com una metàfora pot induir a pen­sar que el fut­bol és una religió, és clar, perquè ¿què és, la religió, si no una gran metàfora? Aquests dies de la mateixa incer­tesa dels dies pre­vis a l’esclat d’una revolta (perquè, no ens enga­nyem, això és el que tem el mer­cat d’Europa), alguns col·legues d’altres mit­jans i d’aquest mateix que m’aixo­pluga s’han refu­giat en les vicis­si­tuds d’un par­tit de fut­bol per pro­var d’expli­car l’oscil·lació de l’estat d’ara.

Així, l’experiència dels innom­bra­bles par­tits del FC Bar­ce­lona jugats al teva-meva com si la pilota hagués de cir­cu­lar per un pas­sadís d’admi­ració fins a tra­ves­sar la rat­lla de gol s’ha com­pa­rat amb la dilació de la pro­clama que ja és al Par­la­ment en situ­ació d’espera. En aquest cas, s’ha recor­dat que l’adver­sari també juga i que prou que és ben capaç de mar­car-nos amb el cap i d’una falsa falta un gol en el dar­rer minut que ens arra­bassi la victòria. També s’ha trans­po­sat la decisió de dimarts pas­sat del MH Pre­si­dent com un canvi equi­vo­cat en els dar­rers minuts d’un par­tit agònic.

Tant en un supòsit com en l’altre –i en gai­rebé totes les anàlisis i metàfores del fre del 10 d’octu­bre– l’esce­nari és d’un par­tit que es perd per inca­pa­ci­tat reso­lu­tiva. I en totes s’obvia, entre la bona fe i la malícia, que el par­tit és dels juga­dors, com que és de la gent el nai­xe­ment i el crei­xe­ment d’un estat inde­pen­dent en forma de república.

Tal com en un par­tit de fut­bol, doncs, que no s’acaba fins que fina­litza, que el des­fici per gua­nyar, cap desànim ni cap defa­lli­ment no ens el con­fon­guin amb la der­rota.

La qüestió és que encara ens cre­iem súbdits, que no assu­mim del tot que amb l’1-0 de l’1 d’octu­bre ja vam ser el sub­jecte polític que Espa­nya ens nega i ja vam ser repu­bli­cans, perquè vam gua­nyar el domini del res-rei, que en llatí vol dir osten­tar la pro­pi­e­tat de la cosa pública; cosa que ni per­tany a la fe ni a les metàfores.