La història l’hem escol­tat mil i una vega­des en diver­sos àmbits de la política, la soci­e­tat i la història de Cata­lu­nya. Tot ho devem a la Cons­ti­tució espa­nyola. Sense ella no seríem, no som, res. És l’any 0 de tot. També en l’esport. Quan el que es bus­cava era el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal de les selec­ci­ons cata­la­nes, ens deien que no podia ser, que s’havia de fer el que diu la llei espa­nyola de l’esport. Tant era que el TAS digués que una llei d’un estat només val en aquell estat. Per als espa­nyols, les seves lleis és com les tau­les de la Llei. S’han se com­plir tant si es vol com si no es vol. També en l’esport.

Per això ara és bo recor­dar un lli­bre que es va edi­tar l’any 2008 titu­lat Las leyes del deporte español, amb el suport de la Uni­ver­si­tat Inter­na­ci­o­nal Menéndez Pelayo. Sota la direcció del pro­fes­sor Anto­nio Rivero, qua­tre teòrics de l’esport i del dret feien una anàlisi i evo­lució històrica de les lleis que ha tin­gut l’esport espa­nyol. En democràcia, durant el fran­quisme, en la República, en la dic­ta­dura de Primo de Rivera i en la Res­tau­ració. El tre­ball està fet, òbvi­a­ment, des del punt de vista espa­nyol. Tant, que quan par­len dels can­vis de la tran­sició després de la mort de Franco escri­uen: “L’escassa tra­dició de clubs pri­vats no con­tri­bu­eix a millo­rar l’esce­nari espor­tiu, la qual cosa fa que, final­ment, l’Estat assu­meixi el major pes de la pla­ni­fi­cació i el desen­vo­lu­pa­ment.”

Escassa tra­dició de clubs pri­vats? Els qua­tre autors, tots d’uni­ver­si­tats de Madrid, demos­tren que no saben gaire res de la història espor­tiva de Cata­lu­nya. Quina sor­presa, oi? Per ells, la soci­e­tat civil espor­tiva no exis­teix. Els clubs, les asso­ci­a­ci­ons, fruit de la feina des­in­te­res­sada de milers de per­so­nes anònimes durant anys i anys, no tenen cap valor. Molt menys si s’ha fet, majo­ritària­ment, a Cata­lu­nya. Aquí, també, som dos mons dife­rents. En con­cepte, en espe­rit, en ide­als, en tre­ball. No són els gover­nants els que fan seves les ànsies de la soci­e­tat civil. Tot és cosa de l’Estat, que és el que ens dona els ele­ments neces­sa­ris per poder fer esport. I els ciu­ta­dans li hem de donar les gràcies.

És molt interes­sant l’anàlisi que fan del que diu la Cons­ti­tució del 1978 sobre l’esport. Afir­men que per pri­mer cop hi ha un reco­nei­xe­ment real de la importància de l’acti­vi­tat espor­tiva, però al mateix temps diuen que el text cons­ti­tu­ci­o­nal, “en el model espor­tiu ha estat caut i con­ser­va­dor, res­tric­tiu”. Fins i tot en un lli­bre en què ens expli­quen tex­tos legals de tants períodes dife­rents ens dei­xen ben clar de què va això de l’esport: “El pres­tigi espor­tiu espa­nyol ha anat crei­xent paral·lela­ment al que Espa­nya com a nació ha anat adqui­rint en les últi­mes dècades.”