On som?

Més val rela­ti­vit­zar, ara que no sabem ben bé on som. I dis­traure’ns amb el fut­bol, mal­grat que sor­gei­xin ine­vi­ta­bles ana­lo­gies. Argu­men­ten que això va com la seda, invic­tes a la lliga i Cham­pi­ons. Deuen tenir raó, i si els por­tem la contrària ens diran el nom del porc. Per allò de les per­ver­si­ons del llen­guatge, tan habi­tu­als aquests dies, bran­den el maleït cos­tum de dic­tar-nos amb què ens hem de con­for­mar. Pres­si­o­nats, optem pel posi­ti­visme, ves quin remei. Espe­rona com­pro­var que siguis capaç de gua­nyar a San Mamés amb nou juga­dors, dis­minuïts a la gespa per volun­tat pròpia. Ali­near André Gomes és com tenir l’onze inter­vin­gut i car­re­gar una creu que no saps qui coi te l’ha impo­sat, mal­grat el que pro­mul­guin els trom­pe­tis­tes de la fanfàrria ofi­cial. Es veu, de pas­sada, que hem de lloar Pau­linho, aquest suc­ce­dani de franc­ti­ra­dor a qui ningú ha lliu­rat encara un cro­quis de situ­ació, un pro­to­col d’actu­ació d’aquest equip, on hau­ria de pre­va­ler la com­bi­nació i només s’accepta un vers lliure argentí per acu­mu­lació de mèrits. No se’ns acu­deixi ala­bar Ter Ste­gen després d’anys i panys acos­tu­mats que el por­ter fos una mena de con­vi­dat de pedra en les habi­tu­als exhi­bi­ci­ons. Tam­poc no ens pas­sem en la glosa a Umtiti, extra­or­di­nari cen­tral, no fos cas que en el mateix paquet ens fiquin tots els reforços dels dar­rers tres anys, com si val­gues­sin exac­ta­ment igual. I al final, quan ens volem dis­traure amb el fut­bol, cen­trar-nos exclu­si­va­ment en la pilota per neces­si­tat de treva i des­cans, sem­pre aca­bem afer­rats a Messi, cap i cua de qual­se­vol inter­pre­tació, alfa i omega del bar­ce­lo­nisme actual.

Toca feli­ci­tar Val­verde en la seva tos­su­de­ria de reme­nar el fons d’armari per pre­sen­tar-se als llocs cor­rec­ta­ment ves­tit. Encara no ha for­mat un equip ini­cial que faci pat­xoca, però la seva manera diplomàtica de con­duir el grup ens té cor­pre­sos. Ha optat per la nor­ma­li­tat, per mini­mit­zar taques, males com­bi­na­ci­ons de peces i defec­tes a base de pre­sen­tar resul­tats. Evi­dent­ment, això no gira rodó, però encara sem­bla aviat per intran­quil·lit­zar-se. Ja ho faran quan arribi la pri­mera der­rota, cohe­rent amb el fluix ren­di­ment ofert en els dar­rers com­pro­mi­sos. Li bus­ca­ran les pes­si­go­lles els matei­xos que avui l’ido­la­tren tot i que no trobi la manera d’enca­bir evidències, com que Sergi Roberto ha de ser titu­lar indis­cu­ti­ble en un mig del camp des­ma­ne­gat si no juga Ini­esta. Si el país sen­cer es pre­gunta “i ara, què?”, tam­poc deu ser qüestió de car­re­gar tin­tes quan obser­vem el pri­mer equip, ni con­ti­nuar en la fis­ca­lit­zació d’una direc­tiva que ha posat en nòmina les famo­ses puta i Ramo­neta. Tot resulta tan com­pli­cat que no embo­li­ca­rem la troca amb el Barça, mal­grat por­tem la contrària a les flors i vio­les del dis­curs impo­sat, aquell que ens vol fer veure el que no veiem. Al cap i a la fi, ells i nosal­tres con­ti­nuem bus­cant la sor­tida cor­recta de l’atzu­cac enmig d’una allau de pre­gun­tes, inter­pre­ta­ci­ons i esce­na­ris que no som capaços de desen­tra­nyar. Ja veu­rem, qui dia passa, any empeny, també al club. I si no us sem­bla gaire espe­rançat, dis­cul­peu, no sentíem cap desig d’enga­nyar-nos. Màxim, de rela­ti­vit­zar amb l’últim que ens queda a mà, certa distància en l’obser­vació. En dies de sot­so­bra, resig­nem-nos a l’evidència: això és el que hi ha. Un bany de rea­li­tat. Al Barça, ja hem tor­nat als temps del peix al cove.