Més val relativitzar, ara que no sabem ben bé on som. I distraure’ns amb el futbol, malgrat que sorgeixin inevitables analogies. Argumenten que això va com la seda, invictes a la lliga i Champions. Deuen tenir raó, i si els portem la contrària ens diran el nom del porc. Per allò de les perversions del llenguatge, tan habituals aquests dies, branden el maleït costum de dictar-nos amb què ens hem de conformar. Pressionats, optem pel positivisme, ves quin remei. Esperona comprovar que siguis capaç de guanyar a San Mamés amb nou jugadors, disminuïts a la gespa per voluntat pròpia. Alinear André Gomes és com tenir l’onze intervingut i carregar una creu que no saps qui coi te l’ha imposat, malgrat el que promulguin els trompetistes de la fanfàrria oficial. Es veu, de passada, que hem de lloar Paulinho, aquest succedani de franctirador a qui ningú ha lliurat encara un croquis de situació, un protocol d’actuació d’aquest equip, on hauria de prevaler la combinació i només s’accepta un vers lliure argentí per acumulació de mèrits. No se’ns acudeixi alabar Ter Stegen després d’anys i panys acostumats que el porter fos una mena de convidat de pedra en les habituals exhibicions. Tampoc no ens passem en la glosa a Umtiti, extraordinari central, no fos cas que en el mateix paquet ens fiquin tots els reforços dels darrers tres anys, com si valguessin exactament igual. I al final, quan ens volem distraure amb el futbol, centrar-nos exclusivament en la pilota per necessitat de treva i descans, sempre acabem aferrats a Messi, cap i cua de qualsevol interpretació, alfa i omega del barcelonisme actual.

Toca felicitar Valverde en la seva tossuderia de remenar el fons d’armari per presentar-se als llocs correctament vestit. Encara no ha format un equip inicial que faci patxoca, però la seva manera diplomàtica de conduir el grup ens té corpresos. Ha optat per la normalitat, per minimitzar taques, males combinacions de peces i defectes a base de presentar resultats. Evidentment, això no gira rodó, però encara sembla aviat per intranquil·litzar-se. Ja ho faran quan arribi la primera derrota, coherent amb el fluix rendiment ofert en els darrers compromisos. Li buscaran les pessigolles els mateixos que avui l’idolatren tot i que no trobi la manera d’encabir evidències, com que Sergi Roberto ha de ser titular indiscutible en un mig del camp desmanegat si no juga Iniesta. Si el país sencer es pregunta “i ara, què?”, tampoc deu ser qüestió de carregar tintes quan observem el primer equip, ni continuar en la fiscalització d’una directiva que ha posat en nòmina les famoses puta i Ramoneta. Tot resulta tan complicat que no embolicarem la troca amb el Barça, malgrat portem la contrària a les flors i violes del discurs imposat, aquell que ens vol fer veure el que no veiem. Al cap i a la fi, ells i nosaltres continuem buscant la sortida correcta de l’atzucac enmig d’una allau de preguntes, interpretacions i escenaris que no som capaços de desentranyar. Ja veurem, qui dia passa, any empeny, també al club. I si no us sembla gaire esperançat, disculpeu, no sentíem cap desig d’enganyar-nos. Màxim, de relativitzar amb l’últim que ens queda a mà, certa distància en l’observació. En dies de sotsobra, resignem-nos a l’evidència: això és el que hi ha. Un bany de realitat. Al Barça, ja hem tornat als temps del peix al cove.