L’ATP ha fet aquesta set­mana pro­ves revo­lu­cionàries en el seu for­mat de pun­tu­ació i en altres aspec­tes rela­ci­o­nats amb el joc. Ha ele­git per fer de banc de pro­ves la pri­mera edició de la copa Mas­ters de la Next Gen reser­vada a juga­dors com a màxim de 21 anys que s’ha jugat a Milà amb el tri­omf del coreà Hyeon Chung, al qual Rafa Nadal va eli­mi­nar en el dar­rer Bar­ce­lona Open Banc Saba­dell. Els orga­nit­za­dors la van ves­sar en la cerimònia d’inau­gu­ració per sexisme i excés de fri­vo­li­tat quan el que per­se­guien era fer un home­natge al món de la moda de Milà. Van ser almenys àgils dema­nant dis­cul­pes meteòriques i no es van enro­car en l’error com estem acos­tu­mats a veure en molts altres aspec­tes polítics dar­re­ra­ment en el nos­tre entorn. Sigui com vul­gui, el cas és que el pri­mer que arri­bava a qua­tre jocs gua­nyava el set i que per der­ro­tar el rival s’havien de gua­nyar tres sets –o sigui, dotze jocs com fins ara–. El tie-break s’ha jugat amb 3-3 i amb 40-40 s’ha dis­pu­tat un únic punt per deci­dir el joc. S’han evi­tat els cicles eterns d’avan­tatge, deuce, avan­tatge, deuce... Es tracta del punt d’or que ja s’aplica fa anys en com­pe­ti­ci­ons domèsti­ques de clubs per gua­nyar temps. Tot ple­gat, els par­tits més llargs a cinc sets han durat una mit­jana d’entre una hora i tres quarts i dues hores apro­xi­ma­da­ment. El rus que s’entrena a Bar­ce­lona Andrei Rublev –el seu tècnic és el cas­te­llo­nenc Fer­nando Vicente–, i que va per­dre la final, va recal­car que amb el nou mètode “sem­pre has d’estar alerta i en qual­se­vol moment se’t pot com­pli­car el par­tit; tot és més igua­lat”. Cer­ta­ment. Amb un for­mat tan curt de set, hi ha més moments impor­tants que poden alte­rar la dinàmica. Sovint, amb el for­mat con­ven­ci­o­nal, s’ha d’espe­rar al 4-4 o al 5-5 per veure el pri­mer break i es fa llarg. D’acord que, per citar un exem­ple, la final d’Austràlia entre Fede­rer i Nadal et manté tres hores engan­xat al sofà sense titu­be­jos, però, sin­ce­ra­ment, molts altres par­tits tenen tros­sos avor­rits i evi­ta­bles. S’ha posat en pràctica noves nor­mes com el coac­hing. Alguns tècnics s’han quei­xat que no tro­ben bé que tot l’estadi senti els seus comen­ta­ris argu­men­tant que aju­den el rival. No els falta part de raó. Ja en par­la­rem. Els agents impli­cats diran la seva. Per això són tests. Ara caldrà veure la capa­ci­tat d’imple­men­tació de l’ATP i si es posa en pràctica ben aviat o es desa en un calaix. Els tor­ne­jos tenen prou públic i els Grand Slam apu­gen sovint els pre­mis en metàl·lic perquè els sur­ten els números. Per això està bé bus­car nous for­mats per millo­rar el pro­ducte, atreure nous espec­ta­dors de noves gene­ra­ci­ons i fide­lit­zar els exis­tents quan el model encara no ha entrat en recessió.