El pas­sat 1 d’agost, el peri­o­disme espor­tiu català va per­dre un dels seus refe­rents, Enric Bañeres, que ens va dei­xar als 72 anys víctima d’un infart que no va acon­se­guir superar. Tal com li va pas­sar fa catorze anys a Vázquez Mon­talbán, el seu cor també va dir prou quan feia temps que havia aban­do­nat la seva acti­vi­tat periodística.

Els vin­cles entre aquests dos mes­tres de la comu­ni­cació no es limi­ten a la seva deli­cada salut car­di­o­vas­cu­lar ni a la influència de les seves refle­xi­ons en els mit­jans de casa nos­tra. Mon­talbán va ser pro­fes­sor de Bañeres a l’Escola de Peri­o­disme de l’Església a prin­ci­pis dels anys setanta i, d’alguna manera, es va con­ver­tir en un refe­rent per a ell. El 1964 el govern fran­quista tancà l’Escola Ofi­cial de Peri­o­disme i els estu­dis uni­ver­si­ta­ris d’aquesta matèria van pas­sar a cur­sar-se en una ins­ti­tució fun­dada el 1960 sota el patro­cini de la jerar­quia eclesiàstica. Tot i trac­tar-se d’un comu­nista que havia estat empre­so­nat, els dele­gats dels estu­di­ants pro­po­sa­ren Vázquez Mon­talbán com a docent. Ales­ho­res no abun­da­ven per­so­nes espe­ci­a­lit­za­des en aquests temes i Miquel de Mora­gues li oferí la pos­si­bi­li­tat d’impar­tir el semi­nari de psi­co­lo­gia de la comu­ni­cació.

Bañeres, com els seus com­panys, con­ser­vava un gran record del mes­tre Mon­talbán, una figura amb un gran pres­tigi en l’àmbit periodístic gràcies als seus arti­cles a la revista Triunfo. Tot un pri­vi­legi per a uns alum­nes que mos­tra­ven una gran pre­dis­po­sició a apren­dre d’un dels pro­fes­si­o­nals més relle­vants del país. Les seves clas­ses eren magis­trals en el doble sen­tit de l’expressió: d’una gran qua­li­tat i sense gaire par­ti­ci­pació de l’alum­nat. Es trac­tava d’una mena de con­ferències sobre diver­sos aspec­tes rela­ci­o­nats amb l’actu­a­li­tat d’aque­lla època, sense seguir apa­rent­ment cap fil con­duc­tor ni res­pon­dre a un pro­grama defi­nit. Algu­nes d’aques­tes expo­si­ci­ons esta­ven dedi­ca­des a l’esport, tant la seva mani­pu­lació pel règim, com també qüesti­ons sobre el Barça o el Real Madrid.

Mal­grat que el tracte amb els estu­di­ants era dis­tant i en apa­rença indi­fe­rent, pot­ser un reflex de la timi­desa del mes­tre, Vázquez Mon­talbán apre­ci­ava els seus alum­nes. Espe­ci­al­ment aquells que s’ini­ci­a­ven en el peri­o­disme. Una sen­si­bi­li­tat for­jada com a con­seqüència d’una història labo­ral plena d’esculls. L’Enric va ser un d’aquests peri­o­dis­tes novells que va rebre el suport de Mon­talbán als ini­cis de la seva tra­jectòria pro­fes­si­o­nal. Així ho il·lus­tra una anècdota no gaire cone­guda de la bio­gra­fia d’ambdós arti­cu­lis­tes que va tenir lloc ara fa qua­ranta anys.

Quan Vázquez Mon­talbán era res­pon­sa­ble de redacció de Pri­mera Plana (1977) esclatà un con­flicte entre un peri­o­dista espor­tiu mediàtic i amb una gran repu­tació, José María García, i un neòfit, Enric Bañeres. El jove llei­datà s’enutjà perquè ente­nia que l’arti­cu­lista madri­leny l’acu­sava d’escriure cròniques favo­ra­bles als interes­sos de deter­mi­nats clubs a canvi de diners, el tri­pi­joc cone­gut com “sobre de club”. Davant d’aques­tes calúmnies, Mon­talbán no dubtà a posar a dis­po­sició de Bañeres les pàgines de la revista per defen­sar-se. A més, es posà del seu cos­tat reco­nei­xent que “sem­pre havia sabut estar a l’altura de les cir­cumstàncies” i defensà l’honor dels pro­fes­si­o­nals bar­ce­lo­nins els quals “havien lliu­rat una autèntica bata­lla per era­di­car el vetust cos­tum del ’sobre de club’” (“Réplica a José María García”, a Pri­mera Plana, 27 d’octu­bre de 1977).

En veure el suport explícit al jove peri­o­dista per part del redac­tor, el comen­ta­rista madri­leny atacà direc­ta­ment Mon­talbán. L’acusà de favo­ri­tisme envers el seu antic alumne i el res­pon­sa­bi­litzà de per­me­tre la publi­cació de l’arti­cle de Bañeres que havia ence­tat la polèmica. Fins i tot, l’amenaçà tot recor­dant-li la cotit­zació de les seves col·labo­ra­ci­ons i el con­tracte que tenia amb la revista. Vázquez Mon­talbán ni de bon tros s’aco­vardí i es man­tingué fidel a la seva ètica periodística. Rei­vin­dicà la neces­si­tat d’“aju­dar la gent que comença” i emprà el seu punyent sen­tit de l’humor per feli­ci­tar el locu­tor pel fet de “ser tan famós i gua­nyar tants diners” alhora que pro­po­sava la con­tinuïtat de Bañeres perquè “acon­se­gueixi algun dia ser tan famós i tan ben pagat com tu” (“José Mª García replica”, a Pri­mera Plana, 10 de novem­bre del 1977).

Ben segur que no va ser només gràcies a l’aposta de Mon­talbán a Pri­mera Plana, però amb el pas dels anys Enric Bañeres esde­vingué un peri­o­dista il·lus­tre, encara que pot­ser no tan cotit­zat com el Buta­nito. Tan­ma­teix, el fet d’asso­lir el cim de la seva car­rera –cap d’esports de La Van­guar­dia durant catorze anys– no el va fer renun­ciar als seus prin­ci­pis, fins i tot defen­sant posi­ci­ons contràries a l’opinió majo­ritària. Mal­grat no com­par­tir de vega­des el seu punt de vista, Mon­talbán devia sen­tir-se orgullós de veure com el seu dei­xe­ble man­te­nia la per­so­na­li­tat i la inde­pendència que, des dels seus ini­cis, l’havia dut a enfron­tar-se a una lle­genda del peri­o­disme espa­nyol. Un cri­teri pro­fes­si­o­nal tan neces­sari avui dia que, com va fer el seu mes­tre, pro­curà trans­me­tre als seus estu­di­ants de la UIC.