Rebost
En temps de sotsobra soterrada, si mires el rebost i el veus ple, impossible badar boca en to de queixa. Ni en broma. Per tant, cal seguir callant i ratllant partits del calendari. Amb el Madrid a deu punts, aquí no remuga ni el culer més tòpic. Però sempre hi ha un però. O una bona col·lecció, cas de gratar una miqueta. Fa temps que hem perdut el costum de reclamar estètica en el joc, allò de mantenir el món meravellat amb l’estil Barça. Tal virtut ha quedat desada com la roba d’estiu, camí de convertir-se en futura nostàlgia, arraconada per aquesta praxi actual, d’un caire prosaic que fa caure de cul. Fa de mal dir, fins i tot, que després de la formidable inversió realitzada en fitxatges durant els darrers anys, l’equip estigui afeblit i encara aguantat per les bigues mestres de costum. Ni la pitjor de les contradiccions –aquesta, precisament–, sembla que es converteixi avui en argument plausible. Guanyes malgrat que Messi jugui com un mortal, inaudit miracle pocs cops vist en el seu regnat celestial. Guanyes perquè tens un esplèndid porter en estat de gràcia que ho atura tot. Guanyes per ofici i talent administrat en dosis gairebé homeopàtiques, sense que això comporti tampoc cap retret, ni a jugadors, ni al tècnic, que prou suc treu d’aquest fruiter. Guanyes i, de passada, fas feliç els demagogs perquè Paulinho, aquest anarcosindicalista del sistema blaugrana, signa gol en cada aparició malgrat que tot ell sigui un caos tàctic. Guanyes, sí, però no pots evitar que emergeixin vells tics que creies erradicats, com allò de posar la bena abans de la ferida amb la cinquena groga que impedirà a Piqué jugar a Mestalla. D’acord, no la mereixia. D’acord, Valverde va confiar en la professionalitat dels centrals per evitar el càstig i va fer bé. Però anomenes Vermaelen i comença el neguit, impropi quan parlem d’un internacional, com si Bèlgica, en el seu esplèndid nivell, no disposés de ningú més. Aquí i ara, no queda cap més remei que confiar en el suplentíssim de vidre, malgrat que se’ns escapi un ai petitó.
El rebost, ple, només cal comprovar-ho. Però en lloc de gaudir-ne, la temença irracional que la fruita se’t podreixi, que la malmetin insectes o no que tornin a obrir les botigues, ves a saber. Tot molt típic del vell ADN culer. Aquest Barça és una meravella en l’art de guanyar temps en espera de situacions molt més compromeses més o menys quan torni el bon temps, en la previsió d’estalviar ara que entren fàcilment a la butxaca per si es complica el panorama amb una crisi sobtada. El Barça de les conjectures, el Barça que no les té totes, però que somriu quan, a cua d’ull, comprova que el Madrid va pitjor, consol etern d’aquells estràbics convençuts que la seva feblesa és la nostra fortalesa, plantejament ben difícil de comprendre quan parlem de futbol i no de política. Res de remugar, res de murmuris en veu baixa, no se’ns acudeixi demanar massa quan això és molt més, en realitat, del que hi ha. Valverde, ens queda l’esperança que Valverde ho acabi d’afinar per girar rodó. De moment, un formidable monument a la realitat palpable. No perden des de l’agost, oi? Doncs, oblidem la resta, malgrat que costi força ser optimista en la projecció. Quan resulta que Paulinho ha marcat tants gols com tota la gloriosa BBC, se t’acaben els arguments. Deu ser realisme màgic fet futbol. I muts, que els temps no estan per reclamar res.