Normalitzar l’anormalitat

Ges­ti­o­nar la com­ple­xi­tat. Aquest és el repte civil del poble català en aquests mesos d’usur­pació il·legítima de fun­ci­ons per part del poder espa­nyol. En absència de govern –perquè n’hi ha– i d’ini­ci­a­tiva legis­la­tiva, hem de donar res­pos­tes des de la repre­sen­ta­ti­vi­tat que ens queda (bàsica­ment, les cor­po­ra­ci­ons locals i supra­lo­cals) i con­ti­nuar ali­men­tant el progrés del país per quan d’una manera o d’una altra recu­pe­rem les ins­ti­tu­ci­ons. Tot això, amb ciu­ta­dans i càrrecs elec­tes que són a la presó per la seva ide­o­lo­gia pacífica o per haver por­tat a la pràctica un pro­grama elec­to­ral vali­dat per man­dat popu­lar.

El 21 de desem­bre hau­rem de fer el pri­mer pas per recu­pe­rar la nor­ma­li­tat. Amb el nas tapat, amb empre­so­nats, amb desil·lusió per errors pro­pis i amb empre­nya­ment per la falta del prin­cipi democràtic en qui ha con­vo­cat els comi­cis. Però també hem de fer rodar la roda i estar pre­pa­rats per si l’hem de fer rodar més temps sols. Tots sabem que l’Agència Euro­pea del Medi­ca­ment i la mas­siva fugida d’empre­ses –algu­nes ben incen­ti­va­des, d’altres enga­nya­des i mol­tes per sub­missió– són peat­ges que cal pagar avui i aguan­tar el temps que faci falta per fer-nos valer. I a l’altre bàndol també sap que, per molt que l’Europa dels estats li fa cos­tat gai­rebé a la búlgara, si Ale­ma­nya pogués enviar el govern espa­nyol als espais side­rals sense cau­sar cap con­flicte ja ho hau­ria fet perquè rere el falan­gisme nega­ci­o­nista que revifa orgullós hi ha els que van fon­dre milers de mili­ons de teòrica soli­da­ri­tat ale­ma­nya en aero­pu­er­tos del abu­elo i trens d’alta velo­ci­tat que trans­por­ten aire en lloc de per­so­nes.

Però havent de supor­tar tot això –i l’aigua que baixa, que rere el 155 i els poli­cies que tenim de colònies ve la immersió lingüística i venim els mit­jans de comu­ni­cació– el país viu, es mani­festa i actua. Aquesta set­mana s’ha sabut que el cir­cuit de Bar­ce­lona-Cata­lu­nya entoma la neces­si­tat de reas­fal­tar la pista i modi­fi­car el traçat i l’esca­patòria al revolt on va per­dre la vida el malau­rat Luis Salom. Ho fa en un moment molt com­plex política­ment –és una empresa amb forta par­ti­ci­pació pública– i finan­ce­ra­ment, però ho fa. I en bàsquet, l’Uni Girona, mesos després de la millor edició de la copa orga­nit­zada en molts anys, es torna a plan­te­jar com a can­di­dat a ser la seu de la del 2018 (al gener, d’aquí a qua­tre dies) vist que Sala­manca també ha estat incapaç de posar en marxa la que la FEB li va pro­me­tre després d’haver-la con­ce­dit a la can­di­da­tura giro­nina, clara­ment millor. Sí, la llotja plan­te­ja­ria pro­ble­mes de con­vivència entre repre­sen­tants del poder de l’estat repres­sor i els repre­sen­tants elec­tes giro­nins i cata­lans. Però ser capaços de plan­te­jar-se aquesta con­tra­dicció diu molt i diu bé del que som capaços de posar en marxa aquest poble menys­preat i apa­llis­sat.