El míssil teledirigit de Dybala, a poquíssima altura, com si sortís d’un submarí, amb un efecte letal i bot inclòs, era un xut intel·ligent amb la paraula gol gravada al cuir. Però sota els pals hi havia un porter amb braços de ferro. L’aturada magistral de Ter Stegen, que reacciona felinament i amb el mèrit afegit de no tenir un bon angle de visió, és per emmarcar i va salvar el Barça de perdre un partit jugat amb una intensitat i un rigor tàctic irreprotxables, amb el segell del bon competidor. De moment, amb aquests atributs ja anem fent el pes. Però, tal com se’ns va posar la cosa en la segona part, un Barça amb jerarquia no hauria deixat escapar la victòria a Torí. En tres partits jugats fora de casa, a Europa, no hem encaixat cap gol, però només n’hem marcat un...

En un esport en què el porter és considerat com una mena d’intrús del qual no es comptabilitzen les aturades de mèrit, sinó únicament els gols que encaixa (es premia el porter menys golejat, que no és el mateix que el que més gols ha salvat), per mi, accions antològiques com la del porter del Barça al camp de la Juve tenen el mateix valor que marcar un golàs decisiu. Si d’alguna cosa no cal que ens preocupem, és del titular de la porteria.

En vigílies del primer partit de lliga, opinava que fins al desembre l’equip de Valverde no hauria de tenir gaires problemes per mantenir les possibilitats en la lliga intactes i per classificar-se entre els dos primers en el grup de la Champions, i que els maldecaps severs ens arribarien després de Nadal. Tres mesos després, passarem com a primers de grup a Europa i, si demà guanyem a València –com confio que serà–, com a mínim mantindrem els 10 punts d’avantatge respecte d’un Madrid víctima dels seus errors majúsculs. Francament –i analitzant el calendari–, a mi no em sorprèn (gaire) on som nosaltres, el que és inexplicable és on són ells.