Messi, suplent. I, en apa­rença, ho accepta. Ves qui ens ho havia de dir, ha arri­bat el dia de rati­fi­car que els déus no són immor­tals. No fa gaire, Leo anun­ci­ava que assu­mia la neces­si­tat de des­cans, cons­ci­ent que ni tan sols la seva passió infan­til per jugar pot resis­tir aquest calen­dari exces­siu. Diríem que la ban­queta de Torí és una mena d’anunci, el final d’una època i l’inici d’una altra de la qual no sabem pre­dir les con­seqüències. La història demos­tra la humana inca­pa­ci­tat per ima­gi­nar l’abast de les tragèdies quan arren­quen recor­re­gut. Després de catorze anys de presència con­ti­nu­ada i celes­tial, Messi se’ns ha fet gran. Conei­xem culers amb cert sen­tit tràgic de l’existència fut­bolística que fa temps que anun­cien la seva reti­rada solidària d’aquesta dèria per la pilota el dia que el geni toqui el dos, con­vençuts que res no tor­narà a ser el que era i que ja mai més acon­se­gui­ran gau­dir de l’espec­ta­cle de la manera sublim a la qual es van acos­tu­mar men­tre ell era el líder de l’orques­tra. Una manera gai­rebé literària de renun­ciar quan veus que les capa­ci­tats min­ven i s’apropa el declivi. Direu que sona fune­rari, exa­ge­rat, però hem cre­uat la porta de manera irre­me­ia­ble i estem avi­sats. La pers­pec­tiva, incerta, causa cert ver­ti­gen. Igual, a par­tir d’ara, ens hau­rem d’acos­tu­mar al fet que falli, que ja no ens tre­gui dels labe­rints, a veure’l patir de manera que generi empa­tia. Als trenta anys, ja, i en ple­ni­tud, el millor fut­bo­lista ima­gi­na­ble ense­nya data de cadu­ci­tat, encara per fixar. Ara que, al·leluia, s’ha aca­bat el neguit en espera de la foto de reno­vació, s’ha de ser ambiciós, anar més enllà del 2021 per lli­gar-lo a la causa blau­grana men­tre duri i en les con­di­ci­ons que el facin feliç. En paral·lel, fem-nos a la idea de pre­pa­rar-nos en aquesta vari­ant d’orfan­dat que cos­tarà d’assi­mi­lar. Quan no ens acom­pa­nyi aquest sinònim de per­fecció amb el 10 a l’esquena, res tor­narà a ser com abans, òbvia cer­tesa.

I avui que hi ha gran matx, avui que el nou pro­jecte torna a pas­sar una prova de resistència de mate­ri­als, la rea­li­tat ens acon­se­lla que exi­gim un futur digne del club. De fa temps, diríem que l’equip també s’amo­lla al cre­pus­cle, a certa decre­pi­tud, incapaç de ser man­tin­gut en els paràmetres de glòria tan assi­mi­lats, errònia­ment con­vençuts que aquell líder i aque­lla gene­ració ens havien d’acom­pa­nyar eter­na­ment. La pri­mera apa­rició de Messi a la ban­queta no passa de ser, sim­ple­ment, això, una alerta de rea­li­tat ter­re­nal, imper­fecta, de temps fini­ble. Si tot allò expo­sat en les línies prèvies us sem­bla sinònim de pati­ment en con­di­ci­ons de cai­guda lliure, senyal que no s’ha sabut pla­ni­fi­car el dia després de la reti­rada, ador­mits en els llo­rers, con­vençuts que ens gronxàvem al cel eter­na­ment. Més que mai, cal embol­ca­llar Messi, pre­ser­var-lo amb el millor equip d’assis­tents pos­si­ble que aju­din a maqui­llar la dava­llada. Just el que no s’ha acon­se­guit ple­na­ment i ens farà pene­dir llarg temps. S’havia de pre­veure que no ens dura­ria sem­pre. Intuïm que el secret con­sis­ti­ria a envol­tar-lo amb la millor com­pa­nyia i un entre­na­dor que no l’empre­nyi gaire. Guar­di­ola ja va defi­nir la clau del Barça gloriós: tot con­sis­teix a arri­bar a la feina i veure Messi con­tent. La resta arriba tota sola, si se l’ajuda. De moment, qua­tre anys més, la millor notícia pos­si­ble.