Messi, suplent. I, en aparença, ho accepta. Ves qui ens ho havia de dir, ha arribat el dia de ratificar que els déus no són immortals. No fa gaire, Leo anunciava que assumia la necessitat de descans, conscient que ni tan sols la seva passió infantil per jugar pot resistir aquest calendari excessiu. Diríem que la banqueta de Torí és una mena d’anunci, el final d’una època i l’inici d’una altra de la qual no sabem predir les conseqüències. La història demostra la humana incapacitat per imaginar l’abast de les tragèdies quan arrenquen recorregut. Després de catorze anys de presència continuada i celestial, Messi se’ns ha fet gran. Coneixem culers amb cert sentit tràgic de l’existència futbolística que fa temps que anuncien la seva retirada solidària d’aquesta dèria per la pilota el dia que el geni toqui el dos, convençuts que res no tornarà a ser el que era i que ja mai més aconseguiran gaudir de l’espectacle de la manera sublim a la qual es van acostumar mentre ell era el líder de l’orquestra. Una manera gairebé literària de renunciar quan veus que les capacitats minven i s’apropa el declivi. Direu que sona funerari, exagerat, però hem creuat la porta de manera irremeiable i estem avisats. La perspectiva, incerta, causa cert vertigen. Igual, a partir d’ara, ens haurem d’acostumar al fet que falli, que ja no ens tregui dels laberints, a veure’l patir de manera que generi empatia. Als trenta anys, ja, i en plenitud, el millor futbolista imaginable ensenya data de caducitat, encara per fixar. Ara que, al·leluia, s’ha acabat el neguit en espera de la foto de renovació, s’ha de ser ambiciós, anar més enllà del 2021 per lligar-lo a la causa blaugrana mentre duri i en les condicions que el facin feliç. En paral·lel, fem-nos a la idea de preparar-nos en aquesta variant d’orfandat que costarà d’assimilar. Quan no ens acompanyi aquest sinònim de perfecció amb el 10 a l’esquena, res tornarà a ser com abans, òbvia certesa.

I avui que hi ha gran matx, avui que el nou projecte torna a passar una prova de resistència de materials, la realitat ens aconsella que exigim un futur digne del club. De fa temps, diríem que l’equip també s’amolla al crepuscle, a certa decrepitud, incapaç de ser mantingut en els paràmetres de glòria tan assimilats, erròniament convençuts que aquell líder i aquella generació ens havien d’acompanyar eternament. La primera aparició de Messi a la banqueta no passa de ser, simplement, això, una alerta de realitat terrenal, imperfecta, de temps finible. Si tot allò exposat en les línies prèvies us sembla sinònim de patiment en condicions de caiguda lliure, senyal que no s’ha sabut planificar el dia després de la retirada, adormits en els llorers, convençuts que ens gronxàvem al cel eternament. Més que mai, cal embolcallar Messi, preservar-lo amb el millor equip d’assistents possible que ajudin a maquillar la davallada. Just el que no s’ha aconseguit plenament i ens farà penedir llarg temps. S’havia de preveure que no ens duraria sempre. Intuïm que el secret consistiria a envoltar-lo amb la millor companyia i un entrenador que no l’emprenyi gaire. Guardiola ja va definir la clau del Barça gloriós: tot consisteix a arribar a la feina i veure Messi content. La resta arriba tota sola, si se l’ajuda. De moment, quatre anys més, la millor notícia possible.