Messi, per a tota la vida

Final­ment, totes les pors han que­dat en no res. Leo Messi, l’estre­lla que va fir­mar pel Barça com­pro­me­tent-se sig­nant en un tovalló, es podrà reti­rar del ser­vei actiu a Bar­ce­lona. Fa poc més d’una set­mana, l’argentí va fir­mar la seva reno­vació i la foto­gra­fia tan espe­rada amb el pre­si­dent Josep M. Bar­to­meu va ser una rea­li­tat. La premsa espe­rava des de fa temps el moment, entre espe­cu­la­ci­ons i crítiques a la gestió de la junta, i el fut­bo­lista jugava sem­pre sabent que tenia la pae­lla pel mànec en la nego­ci­ació. Ser el millor avui té aques­tes coses, però haver ren­dit tants anys a un nivell sobre­na­tu­ral encara et fa ser més amo del teu destí: 523 gols en 602 par­tits quan va fir­mar.

Cap pre­si­dent del Barça voldrà pas­sar a la història per haver estat qui deixi mar­xar l’esten­dard de l’equip i alhora emblema de la Masia. Perquè en la figura de Leo Messi s’hi reflec­teix tot el que és el Barça avui: la glo­ba­li­tat d’una marca que té interes­sos econòmics arreu del món, la màgia d’un fora de sèrie sobre el ter­reny de joc que fa de l’equip un can­di­dat per­ma­nent a tots els títols –encara que algun any la secre­ta­ria tècnica no hagi estat a l’altura reforçant l’equip– i l’essència d’un model for­ma­tiu que, mal­grat els can­vis i les evo­lu­ci­ons, sem­pre serà con­si­de­rat un dels millors del pano­rama fut­bolístic euro­peu. Una ver­ta­dera bassa on anar a pes­car. Messi, per tant, és un pro­ducte de la glo­ca­lit­zació: glo­bal i local a la vegada.

Messi es podrà reti­rar ves­tit de blau­grana si a cap xeic o mag­nat de l’Europa de l’Est no li passa pel cap pre­sen­tar-se amb un taló de 700 mili­ons d’euros al Camp Nou. Sem­bla­ria irreal avui, però no m’atre­veixo a fer pronòstics quan fa tan sols uns mesos ningú pen­sava que es pogues­sin pagar 222 mili­ons d’euros d’una tacada: aquesta indústria viu pro­ces­sos d’inflació tan ago­sa­rats des que el fut­bol s’ha con­ver­tit un actiu impres­cin­di­ble pel soft power de deter­mi­nats estats que ni xifres com les que sus­ten­ten el con­tracte de l’argentí fan estar tran­quil.

Ara bé, Messi ha donat els millors anys de la seva vida al Barça. Això ja no li ho treu ningú. Tal­ment com el fet que, pos­si­ble­ment, no pas­sarà a la història com el millor pels seus com­pa­tri­o­tes si no gua­nya el mun­dial; i, ara per ara, tot i fer el tri­plet que la va clas­si­fi­car en l’últim sos­pir, l’albi­ce­leste no és la favo­rita per entro­nit­zar-se al palau del tsar. La vene­ració a Mara­dona, a l’Argen­tina, va més enllà de la sim­ple admi­ració espor­tiva: haver por­tat el penó de la nació en èpoques con­vul­ses el va cata­pul­tar al cel, o més ben dit, al panteó de divi­ni­tats clàssi­ques, on cadas­cuna era tan caprit­xosa com un sim­ple mor­tal.