Final­ment, el Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal (COI) ha suspès el Comitè Olímpic Rus, que no podrà enviar els seus espor­tis­tes als Jocs Olímpics d’hivern que es dis­pu­ta­ran a Pye­ongc­hang, a Corea del Sud, el mes de febrer del 2018. Els espor­tis­tes rus­sos que superin un seguit de con­di­ci­ons –estar lliu­res de tota sos­pita de dopatge– sí que podran, però, com­pe­tir en els Jocs sota ban­dera olímpica. El COI cas­tiga així l’estruc­tura de l’esport rus pel dopatge mas­siu dels seus espor­tis­tes, però obre la porta a aquells que demos­trin que estan nets. Aquesta vegada, el COI ha anat un pas més enllà del que va fer abans dels Jocs de Rio, quan va dei­xar en mans de les fede­ra­ci­ons inter­na­ci­o­nals deci­dir quins espor­tis­tes podien com­pe­tir en els Jocs. I els que ho van fer, va ser sota ban­dera russa. Per això Rússia va aparèixer en el meda­ller: va ser quarta en el meda­ller de Rio, amb 19 ors i un total de 56 meda­lles. A Pye­ongc­hang, el nom de Rússia –en tot cas el d’Atle­tes Olímpics de Rússia (AOR)– no sor­tirà en la llista de meda­lles. Els espor­tis­tes rus­sos que hi vagin –ja veu­rem quants, en qui­nes dis­ci­pli­nes i quins resul­tats obtin­dran– ho faran sota la ban­dera i l’himne olímpics.

Ha estat dur el COI? O massa tou? Si a Rússia hi havia –encara hi ha?– dopatge d’estat ho ha de pagar tot l’esport rus? I tot vol dir tot? O els espor­tis­tes que seguei­xen les nor­mes, que superen els con­trols, han de poder com­pe­tir? Podríem res­pon­dre que sí a totes aques­tes pre­gun­tes. Perquè el COI ha estat dur sus­pe­nent el comitè rus, però també ha pen­sat en els espor­tis­tes. Tot i que, la veri­tat, en un estat on el poder de l’estat –val­gui la redundància– és tant gran, no acabo de veure com algú es pot esca­par dels mètodes de tre­ball impo­sats –excepte si s’entrena fora de Rússia, que també hi ha casos–. Si la soci­e­tat no s’ha cre­gut mai els espor­tis­tes de la RDA que deien que no sabien que els seus entre­na­dors els dopa­ven, per què ens hem de creure ara els rus­sos que ens diuen el mateix? I la RDA sí que era una dic­ta­dura amb totes les lle­tres majúscu­les.

La Carta Olímpica diu que els Jocs són una com­pe­tició entre indi­vi­dus i no entre països i que aquests indi­vi­dus han de ser ins­crits per un comitè olímpic. Una gran fal·làcia que com­pro­vem cada cop que sona un himne o s’hissa una ban­dera, ja que sem­pre és el de l’Estat. A Pye­ongc­hang hi haurà un gra­pat d’espor­tis­tes que com­pe­ti­ran sota la ban­dera i l’himne olímpic. Un gran mal, el pit­jor mal, el dopatge, al final ens acaba por­tant una mica d’olim­pisme pur. L’esport i la política sepa­rats del tot, ni que sigui per impe­ra­tiu legal.