Messi
D’acord, llancem la tovallola. Les evidències no sempre guanyen, i el tema que ens ocupa sembla la translació futbolística del que vivim cada dia al país. Victòria de les fake news, del poder que cuina el relat interessat per a consum de milions i d’aquells que dominen les arts del màrqueting. Una confraria de por, tots plegats. Au, Cristiano Ronaldo ja suma tantes Pilotes d’Or com Messi, i sortir ara a la palestra objectant, com a primer exemple, allò de l’arbitrarietat dels premis individuals en esports col·lectius sona tronat. D’anar amb el lliri a la mà, com acostumem a fer els catalans. Intentem apropar-nos a la màxima objectivitat per argumentar que Messi és el millor futbolista de tots els temps i que Cristiano quedarà col·locat als prestatges de la història entre la legió que forma el segon nivell, sense el geni reconegut de Maradona, Di Stéfano, Cruyff i Pelé. Resulta curiosa la unanimitat, acceptada com si d’un article de fe es tractés, a l’hora de nomenar els cinc astres d’aquest esport, club restringit en perill quan un complot gens discret empeny el portuguès del Madrid per fer-li lloc. Al 7 blanc li reconeixem l’innegable talent mentre obviem el seu narcisisme, no fos cas que ens condicionés. Però ni així ens empassem aquesta mentida. Messi és un geni irrepetible que no mereix la comparació forçada amb ningú, per molts mèrits que pugui exhibir. Ningú s’atreviria a comparar Matthews, Eusébio, Puskas, Kubala, Sindelar, Best i d’altres, en una llista que sorgeix espontània, amb el revolucionari que ha sublimat els paràmetres artístics del futbol. I no ho ha fet a pinzellades, no. Leo atresora un museu personal d’obra realitzada gran com el Louvre. Fa una dècada llarga que exhibeix un constant nivell estratosfèric, superlatiu en tot allò que exposaríem fins a emplenar el diari sense que ningú fos capaç de rebatre l’argumentari, ric i justificat. I, a sobre, es reinventa com si fos Picasso canviant d’època.
Veure’l frec a frec amb CR7, però, ens fa caure la botifarra a terra, ens nega i rebat. Situar-los al mateix graó i nivell sembla un sacrilegi consentit. Diran que els títols del Madrid contribueixen a l’empat, discutible raó que, en tot cas, ens porta a una rèplica més sagnant, dura per als culers. Si el club, especialment en els darrers set anys, no ha estat capaç d’aprofitar Messi per eixamplar l’abisme de distància fins a convertir en impossible la comparació, senyal inequívoc del fracàs en envoltar i potenciar l’artista amb l’objectiu que lluís encara més. D’aquí a uns anys, quan s’hagin retirat, ens perseguirà la idea que el Barça hauria pogut guanyar molt més amb aquest as a la màniga, incòmodes per la certesa que no vam saber esprémer-lo a fons. Si parlem de dogmes irrefutables, no resulta consol pensar que, malgrat l’autobombo del portuguès, no arribi ni a la condició de millor futbolista al servei del Madrid, distinció honorífica que ningú pot arrabassar a Di Stéfano. Conforta, en canvi, recordar que Alfredo mai no els hauria liderat si no hagués intervingut la dictadura, clau de volta també negada per la totpoderosa propaganda. Relat d’història escrit pels vencedors, prou ho sabem. Imagineu per un moment què dirien de Leo Messi, on el situarien, si l’haguessin tingut a les seves ordres. Si hagués estat així, un Cristiano despullat del blanc no passaria de ser considerat un simple i limitat mortal.