Capgirar la truita

A Andoni Zubi­zar­reta va fer-li molt mal la frase que va pro­nun­ciar el 10 d’agost del 2014 durant la pre­sen­tació de Tho­mas Ver­ma­e­len com a juga­dor del FC Bar­ce­lona. Aquell “és un juga­dor de ren­di­ment imme­diat” el va per­se­guir durant les tem­po­ra­des en què el cen­tral belga va estar gai­rebé des­a­per­ce­but per culpa de múlti­ples lesi­ons, sobre­tot en un últim any a l’Arse­nal com­ple­ta­ment des­astrós. El Barça ja sabia quan el va fit­xar que era un fut­bo­lista amb diver­sos ante­ce­dents per pro­ble­mes físics, molts dels quals mus­cu­lars, però va pri­o­rit­zar la seva qua­li­tat com a defensa cen­tral a pen­sar que l’infor­tuni el segui­ria acom­pa­nyant a Bar­ce­lona. I això que ja va arri­bar lesi­o­nat. Però es va equi­vo­car com­ple­ta­ment. Han estat tres tem­po­ra­des, amb una cessió a la Roma inclosa, hor­ri­bles, amb molts pro­ble­mes, sense con­tinuïtat i amb opor­tu­ni­tats només en les pri­me­res eli­mi­natòries de la copa del Rei. Un autèntic cal­vari per a Ver­ma­e­len, que l’ha vis­cut en silenci.

L’estiu pas­sat el seu nom va aparèixer en totes les tra­ves­ses per aban­do­nar el club, que neces­si­tat de diners espe­rava ras­car alguns euros i alli­be­rar una fitxa amb l’adeu del defensa belga. Alguna pro­posta va arri­bar, però cap va satis­fer el Barça ni Ernesto Val­verde, que veient que final­ment no fit­xa­rien Iñigo Martínez el va pre­fe­rir al jove Mar­lon. Perquè el tècnic del Barça no és expe­ri­men­tat i sabia que el gran i únic pro­blema de Ver­ma­e­len són les lesi­ons, no pas de qua­li­tat, que en té de sobres. És un defensa amb una molt bona col·locació, té una més que cor­recta sor­tida de la pilota, és bo anti­ci­pant i també en el joc aeri. Val­verde sabia que si les lesi­ons el res­pec­ta­ven era una opció per­fecta per ser el quart cen­tral de la plan­ti­lla al dar­rere de Piqué, Umtiti i Masc­he­rano. Les lesi­ons del francès i de l’argentí, però, li han obert les por­tes de la titu­la­ri­tat quan amb prou fei­nes havia tin­gut opor­tu­ni­tats. Ara ja enca­dena tres par­tits con­se­cu­tius amb el Barça, però no va debu­tar fins al duel al camp del Múrcia en la copa del Rei. I mal­grat aquesta fla­grant falta d’acti­vi­tat, no ha desen­to­nat gens ni mica quan li ha tocat jugar. Més aviat al con­trari, ha ren­dit a un alt nivell.

I no ho tenia gens fàcil, perquè el seu debut en la lliga va ser a Mes­ta­lla, el segon clas­si­fi­cat i un equip amb una davan­tera peri­llosa. Tam­poc era sen­zi­lla la visita al camp del Vila-real, on Ver­ma­e­len va tor­nar a demos­trar que si el físic li res­pon és un defensa de garan­ties. Els seus números a l’Estadi de la Ceràmica són per emmar­car: quinze recu­pe­ra­ci­ons, cap pilota per­duda, tres pilo­tes refu­sa­des, una falta rebuda i cap de comesa. Impe­ca­ble. I es va gua­nyar els elo­gis de Val­verde a la sala de premsa. “Està res­po­nent molt bé.” Ver­ma­e­len, amb con­fiança i minuts, ha acon­se­guit cap­gi­rar la truita i tor­nar a ser un fut­bo­lista apro­fi­ta­ble, amb qui es pot comp­tar amb tran­quil·litat. Sense dub­tar-ho, jo el faria jugar al cos­tat de Gerard Piqué en el clàssic del dia 23 al San­ti­ago Ber­nabéu. Perquè, pos­si­ble­ment, estarà en millors con­di­ci­ons que Masc­he­rano i perquè, després dels últims esde­ve­ni­ments, s’ho mereix més que l’argentí, que, veient la falta de minuts i amb una oferta econòmica molt impor­tant, ha dema­nat mar­xar en plena tem­po­rada.