La pre­ci­osa història de Nujeen Mus­tafa ens ha emo­ci­o­nat. Excelsa mos­tra de Barça a nivell imba­ti­ble, rodona ini­ci­a­tiva. Ja conei­xeu el recor­re­gut vital d’aquesta noia siri­ana amb paràlisi cere­bral, culer que viu a Colònia i ha vis­cut una vida impròpia d’infant. En coherència amb la subli­mada idea del “més que un club”, d’aques­tes ini­ci­a­ti­ves n’hauríem d’anar plens, i no només per Nadal. Pura empa­tia, soli­da­ri­tat amb els des­val­guts de la terra. No ens que­dem, però, amb l’emo­tiva superfície. La seva bio­gra­fia ens com­mou i convé gra­tar fins a apro­fun­dir en el drama dels refu­gi­ats que fugen dels seus inferns sense que Europa, aquesta Europa que ens agra­da­ria dife­rent, trobi la manera de pre­o­cu­par-se’n, ni de pro­cu­rar per uns països d’ori­gen més dig­nes i humans. El mis­satge de Nujeen és tan poderós, tan acla­pa­ra­dor, bell, per­fecte d’exe­cució, que ha tapat, pot­ser com pre­te­nien i desit­ja­ven, altres aspec­tes del magre dis­curs nada­lenc a can Barça. Moment de brin­dis i bons desit­jos per a les immi­nents fes­tes que hau­ria de ser, pròpia­ment, repàs i comiat de l’any i, en canvi, va que­dar des­pat­xat amb qua­tre parau­les òrfe­nes d’anàlisi i autocrítica. Com que el fut­bol és des­me­mo­riat de mena, con­ve­nia tan­car ràpid un any con­vuls, far­cit de cri­sis i can­vis, insa­tis­fac­ci­ons espor­ti­ves i carències en la pla­ni­fi­cació, sigui en l’enfor­ti­ment de la pri­mera plan­ti­lla o en el trist paper del bàsquet. Natu­ral­ment, a pams i far­cit de mati­sos. De la mateixa manera que con­so­lar les Nujeen d’aquest món en la mesura que es pugui des­perta unànime ovació, també ho mereix, per exem­ple, la deci­dida aposta pel paper de les dones al club, sim­bo­lit­zat en la poten­ci­ació del fut­bol femení. Els encerts con­vi­uen amb erra­des, com cor­res­pon a qual­se­vol acti­vi­tat humana.

Si toca repas­sar l’any com mana la tra­dició de les dates, fem-ho a fons i amb pers­pec­tiva. No ens que­dem amb l’últim, amb l’encert de con­trac­tar Val­verde, l’actual lide­ratge en la lliga i, com ja és cos­tum, el Messi que pràcti­ca­ment ho tapa tot, inclosa la meta­mor­fosi d’un equip sense Ney­mar que exi­geix paciència en plena remo­de­lació d’estil, encara en procés de cons­trucció. D’un any quasi hor­ri­ble de la junta, res de res, una cor­tina. En la breu al·locució, Bar­to­meu també es refe­ria a la crisi del peri­o­disme, sec­tor al qual dona­ria suport si apostés de veres pel res­pecte a la lli­ber­tat d’expressió. Aniríem millor si en la riquesa de mati­sos abun­des­sin les veus crítiques i argu­men­ta­des. Són les que aju­den a créixer, que la resta és pro­pa­ganda pagada. I per últim, no menys impor­tant, aquesta con­fessió de creure impos­si­ble la con­ci­li­ació entre el procés del país i el posi­ci­o­na­ment del club, que mai, és clar, no actuarà a gust de tots. Evidència que no ha d’impe­dir, per esmen­tar l’exem­ple fla­grant, traure lliçons d’aque­lla ignomínia vis­cuda l’1 d’octu­bre, quan el club aban­donà en mans dels juga­dors dis­pu­tar un matx que mai s’hau­ria hagut de cele­brar. Si ser­veix de con­sol, això de viure entre dos fronts ja pas­sava sota Primo de Rivera i en la Segona República. I con­ti­nua pas­sant al segle XXI perquè par­lem del Barça. El club com­plex, divers, enorme, al qual enfor­teix la diver­si­tat, la crítica, l’anhel de coherència. El Barça és un ideal que, per tant, exi­geix als seus diri­gents tre­ba­llar a l’altura del seu for­mi­da­ble pes simbòlic. Com han sabut fer amb Nujeen.