A l’estiu, el Real Madrid sem­blava un equip inven­ci­ble. No feia pas gaire temps que venia de gua­nyar la Cham­pi­ons per segon cop con­se­cu­tiu en una final on va ser molt supe­rior a la Juven­tus i el seu joc evo­lu­ci­o­nava cap a un estil cada cop més atrac­tiu amb el pre­do­mini de l’ela­bo­ració i l’asso­ci­ació, amb més pro­ta­go­nisme per als mig­cam­pis­tes i juga­dors que toquen bé la pilota. Per dir-ho ras i curt, era una opa a l’estil tra­di­ci­o­nal del Barça. Al club i a l’equip blau­grana, per con­tra, els dub­tes no feien res més que créixer per culpa de la marxa de Ney­mar, la poca traça de la direcció espor­tiva a l’hora de tan­car les pri­me­res opci­ons en els fit­xat­ges i amb un vot de cen­sura que aca­ba­ria no pros­pe­rant pel mig. La sen­sació és que el Madrid con­so­li­dava el seu pro­jecte i el que tot just ini­ci­ava el Barça amb Ernesto Val­verde començava molt coix.

Per aca­bar-ho d’ado­bar, van arri­bar els dos par­tits de la final de la super­copa d’Espa­nya. En el pri­mer, al Camp Nou, el Barça no va fer un par­tit des­astrós però el resul­tat si que ho va ser: 1 a 3. I la sen­sació en l’ambi­ent que el Madrid va saber aguan­tar sense pro­ble­mes quan el Barça va inten­tar domi­nar i que el va matar quan va voler, en dos con­tra­cops letals. El que es va viure en la tor­nada, però, sí que va ser una humi­li­ació en tota regla. El 2 a 0 en el mar­ca­dor final va ser el de menys. Val­verde va voler sac­se­jar l’equip i va posar en pràctica un 3-5-2 que va fer aigües per tot arreu perquè es va fallar en la sor­tida de la pilota, en el con­trol del mig del camp i també a l’hora de gene­rar oca­si­ons. D’aque­lla final, el Madrid va sor­tir encara més reforçat, men­tre que els dub­tes en el bar­ce­lo­nisme i en el nou pro­jecte van aug­men­tar de manera abis­mal. Men­tre que a Madrid ja volien repar­tir pilo­tes d’or a Isco i Marco Asen­sio, a Bar­ce­lona arra­sava el pes­si­misme. Depressió i dub­tes.

El pas del temps i la bona feina d’ Ernesto Val­verde amb el seu equip, però, han acon­se­guit cap­gi­rar la situ­ació. Cons­ci­ent que l’equip havia per­dut talent, capa­ci­tat d’inven­tiva i de dese­qui­li­bri, va pri­o­rit­zar acon­se­guir un equip com­pacte, con­sis­tent, soli­dari i com­pe­ti­tiu. I fer que Leo Messi, el refe­rent, se sentís còmode. Els resul­tats van anar arri­bant i, mal­grat que el joc encara té alts i bai­xos, es pot dir que l’evo­lució va pel bon camí. I caldrà veure què passa quan es recu­peri Dembélé i la pos­si­ble arri­bada d’algun reforç d’hivern que aug­menti la qua­li­tat de la plan­ti­lla, sobre­tot en la zona de cre­ació. En el Madrid les coses s’han res­si­tuat i no és l’equip irre­duc­ti­ble que s’intuïa a l’estiu. Lesi­ons, baix estat de forma d’alguns fut­bo­lis­tes clau i deci­si­ons erràtiques de Zidane l’han con­ver­tit en un equip molt més irre­gu­lar i feble que fa uns mesos. Que hagin gua­nyat el mun­dial de clubs, no fa variar aquesta per­cepció.

Dis­sabte, en el ter­cer clàssic de la tem­po­rada, el Barça està abso­lu­ta­ment pre­pa­rat per pre­sen­tar-se al San­ti­ago Ber­nabéu amb pos­si­bi­li­tats de cla­var un cop de puny sobre la taula en la lliga. En cas de victòria, Messi i la resta podrien pràcti­ca­ment des­ca­val­car l’etern rival de la lluita pel títol perquè la distància s’eixam­pla­ria fins als 14 punts, encara que al Madrid li queda un par­tit pen­dent con­tra el Leganés; però ben segur que els madri­dis­tes no pas­sa­rien unes bones fes­tes.