Vinc de votar. Sé què no he votat. Sé qui no vol­dria veure al Par­la­ment. Després de 33 cites elec­to­rals, estic acos­tu­mat que en les con­tes­ses cap de les pro­pos­tes em satis­faci al cent per cent (només fal­ta­ria, si ni jo mateix em satis­faig del tot), però aquest 21-D era dife­rent. Hi havia uns quants béns suprems per pro­te­gir: l’1-O i el seu resul­tat i la res­ti­tució d’un govern legítim des­tituït, empre­so­nat i exi­liat per la ignomínia neo­fa­lan­gista que l’oli­gar­quia política euro­pea ha beneït. I també s’havia de defen­sar i fer efec­tiva la decla­ració d’inde­pendència i el nai­xe­ment de la república del 27-0. El 21-D no anava d’ele­gir el 131è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat autonòmica i un govern que exer­ceixi qua­tre anys més de gran dipu­tació.

Con­fio com­ple­ta­ment en Car­les Puig­de­mont i el vull veure ben aviat per Girona. Sin­to­nitzo des de sem­pre amb la pro­posta política i naci­o­nal d’ERC i em repugna que una justícia poli­tit­zada tin­gui empre­so­nat Oriol Jun­que­ras. I em mereix molt de res­pecte i un punt d’admi­ració la deter­mi­nació de la CUP. Tenia argu­ments de sobres per reva­li­dar la con­fiança en els que ens han por­tat fins on som, per dema­nar-los amb el meu vot que per­sis­tis­sin. Però no he pogut. No m’han dei­xat.

Em va cos­tar molt assu­mir que, tot i unes cir­cumstàncies més excep­ci­o­nals que les del 2015, no fos­sin capaços d’arti­cu­lar una mesura excep­ci­o­nal com una llista unitària que desem­boqués en un govern de con­cen­tració. Però els elec­tes que han de cul­mi­nar, alen­tir, acce­le­rar o redi­ri­gir –però mai atu­rar– el procés són i seran només ells: Puig­de­mont, ERC i la CUP.

Van come­tre l’error de no ajun­tar-se, m’obli­ga­ven a cas­ti­gar-ne dos i pre­miar-ne un, i això em cor­se­cava. Però per on ja no passo és pel dis­ba­rat majúscul de no haver arri­bat a l’acord –i a comu­ni­car-lo– que la pri­mera mesura que pren­dran serà res­ti­tuir el govern legítim, inde­pen­dent­ment de qui fos la llista més votada. Ni que fos per només tres mesos, era i és una qüestió de tanta dig­ni­tat com el color groc.

Per tant –digueu-me fri­qui si voleu–, he aga­fat una pape­reta de la CUP, una d’ERC i una de Junts per Cata­lu­nya, les he posat cadas­cuna en un sobre, m’he girat i he dema­nat que les bar­re­ges­sin, n’he esco­llit una i m’he des­fet de les altres dues sense ni obrir-les. Qual­se­vol de les tres opci­ons m’era útil per defen­sar l’1-O i la república, i com­ba­tre la idea de regió d’Espa­nya, de país ocu­pat, d’auto­no­mia sem­pre que siguem bons espa­nyols, que pro­pug­nen més explícita­ment o menys la resta d’opci­ons. Objec­tiu asso­lit sense la càrrega moral d’haver de cas­ti­gar qui no s’ho merei­xia, tot i els errors come­sos. I a par­tir d’avui, a recu­pe­rar la uni­tat d’acció sense caure en el parany del tac­ti­cisme que només ens deixa vençuts com a nació i deso­ri­en­tats com a poble.