Des de dissabte a les tres, ens envaeix una fal·lera desvergonyida d’assaltar allò que seria políticament correcte. Una febrada d’humor sarcàstic que inunda els dics de qualsevol contenció. Eines simbòliques a través de la pilota, formidable exemple de revenja incruenta. Potser ja triguem a rebatejar aquest clàssic inoblidable amb algun renom que el fixi a la memòria. Per exemple, si acceptem el suggeriment de les xarxes socials, podríem anomenar-lo l’Albiolazo, així, pel broc gros i en la seva llengua, que fa més mal. Tres gols com tres exigus parlamentaris engresquen vísceres i emocions. Gens malament, això d’amargar els torrons a qui ens vol mal i fer-ho tres cops en tres dies. Sí, tres, que també compta revocar la indemnització a Florentino pel Castor. Quina setmaneta, la de la totpoderosa llotja del Bernabéu, que ara veu el seu poder fàctic en liquidació, per emprar la coneguda i poc celebrada frase de la virreina. Revalidar majoria absoluta és un 0-3 al Bernabéu i despatxar la lliga abans de les neules equival a un missatge tan tossut com formidable. Aquí no es rendeix ningú, que Messi torna a repetir formidable iconografia a la gola del llop i deixa una altra imatge inoblidable per a la posteritat, la d’intervenir en el primer gol només sent-hi i provocar el pànic del seu vigilant Kovacic, incapaç de creure que, en un atac als espais, el Barça pot fer mal sense el seu déu. Com ells s’han afartat de manipular, seguim-los l’exemple i l’ensenyança per acarnissar-nos amb Ramos, el que no falla mai, ni davant del micròfon, ni en la garrotada sense sentit. I amb CR7, només faltaria, inspirat fins al punt d’enviar aquell ridícul xut a l’aire com a felicitació nadalenca als que gosen comparar-lo amb l’incomparable sense sentir mínima vergonya.

A base de calma i prudència, d’estar encertat quan no esperàvem, al final haurem descobert les infinites capacitats de Valverde, en sec president de relleu urgent que esborra qualsevol dubte a base de conviccions o, també, força de societat civil capaç d’organitzar Diades tan esplèndides com aquesta. Paulinho és la CUP, que tapa boques i sorprèn en positiu malgrat li coneguem limitacions i utopies. Veure un expulsat del Madrid sense protestar i permetre a Aleix tancar el recital és ja un extrem que cap analista podia predir. S’ha de donar les gràcies a l’àrbitre murcià, de groc, per la tolerància de deixar que l’imités Navas en la disfressa de Piolín, tan insuportable com els d’octubre però igualment desbordat per una pluja d’arguments contundents. Un clàssic per tancar les eleccions de manera triomfal i encetar unes festes amb el somriure instal·lat, això ens ha regalat el gran duel. I que el tió cagui a Valverde continuïtat en el ritme de progressió fins a forjar un equip que torni a ser digne ambaixador del país en hores transcendents. No ens acabarem en força temps la simbologia d’aquesta edició del ja habitual torcebraç al poder central. I ens està fantàstic. Deuen estar neguitosos com Rajoy, incapaç d’entendre la resiliència catalana. A Europa, l’oposició al Madrid encara trigarà un parell de mesos a arribar, però tindria metafòrica gràcia que la liderés Neymar, ignorat al continent com l’Arrimadas. Les neules tindran enguany l’especial regust del sarcasme ben aplicat. Ja ho veus, i això que havíem de perdre i ser humiliats.