L’Atila de São Paulo ram­pi­nya des­bo­cat la pilota i amb dues gam­ba­des de bisó en zel es planta a quinze metres de la por­te­ria per reben­tar amb ganes l’esfèrica. Messi espera des­mar­cat, però els pro­fe­tes callen per res­pecte al sol­dat que s’encara des­ar­mat a l’ene­mic. Aquest és Pau­linho, el brau cari­oca, l’anar­quista carismàtic, el bazuca caòtic, el nyu insa­tis­fet, l’amic que si et fot la dona, li rega­les les claus de la casa i t’aca­bes fent càrrec dels seus deu­tes.

Molts el vam sati­rit­zar llançant-lo com a pro­jec­til per ata­car el secre­tari tècnic número trenta-qua­tre de Josep Maria Bar­to­meu, però el temps ens ha dut a reconèixer l’apos­ta­sia de no creure en el fill tumultuós d’Ares, i com a penitència per aquesta heret­gia, pere­gri­nem de genolls fins a l’estadi del Guangz­hou xinès per besar la gespa on el nos­tre Roger de Flor ja ensu­mava la sang del Pròxim Ori­ent.

Segu­ra­ment, si l’arti­ller del Cac­haza hagués coin­ci­dit amb el Barça més arítmic de Joan Gas­part i el seu chun chi chua chi cha chu chi, hagués estat un juga­dor infructuós, però el fet d’haver apa­re­gut com l’anta­go­nista de l’excedència de talent el con­ver­teix en inútil a l’hora de deli­near una paret d’ale­vins, però rein­ci­dent a aparèixer on vol, quan vol, i com vol, per pro­vo­car el desor­dre i el caos a una defensa rival gens pre­pa­rada per com­ba­tre allò més ines­pe­rat, i alhora, ena­mo­rar el sub­cons­ci­ent de l’afi­ci­o­nat culer àvid de gam­ber­ros que atra­quen masies empor­da­ne­ses.

Arri­bats en aquest moment de vene­ració a Filip de Vil­nius és neces­sari que tots nosal­tres dei­xem bro­llar també el Pau­linho que por­tem dins per gau­dir de les relíquies del desor­dre, aquell men­jar a des­hora, aquell sopar impro­vi­sat amb amics obli­dats, la copa de vi a l’hora de bere­nar, dor­mir amb el llit des­fet, seduir una estran­gera per veure si ets algú, pas­se­jar sol escol­tant Nick Drake, banyar-se des­pu­llat a una platja con­cor­re­guda i, final­ment, resis­tir a les for­ces de l’ordre amb un sol crit: des­perta Ferro!