El Barça, sota una pressió desconeguda

Hi ha qui sosté que tre­ba­llar sota pressió és el pit­jor que hi ha. Aga­fat com un prin­cipi gene­ral, no és veri­tat. Perquè la pressió per gua­nyar, ges­ti­o­nada per gent com­pe­tent, és sem­pre posi­tiva, men­tre que la pressió per no fra­cas­sar –cadascú que se l’apli­qui al seu cas– no exer­ceix mai un estímul bene­ficiós en ter­mes de millora. La tem­po­rada pas­sada el Fener­bahçe va aca­bar la fase regu­lar de l’Euro­lliga cinquè, amb 18-12 i després va ser campió havent superat els quarts amb un 0-3 ful­mi­nant tot i tenir el fac­tor pista en con­tra. L’equip turc va arri­bar a estar amb 10-7 al prin­cipi de la segona volta. En una plan­ti­lla vol­gu­da­ment curta, les lesi­ons es nota­ven, però el club creia en el pla traçat per Obra­do­vic i, és clar, nou Euro­lli­gues amb cinc equips dife­rents li han for­nit espat­lles prou amples per car­re­gar sacs de pressió.

Però aquesta és l’excepció, i en tro­baríem poquíssi­mes més. Tam­poc el Fener­bahçe va estar mai prou lluny dels objec­tius.

Al Barça, la tem­po­rada pas­sada les lesi­ons van expli­car el pri­mer tri­mes­tre, però jus­ta­ment quan l’ele­ment humà hi va ser al com­plet va venir el dal­ta­baix (7-8 en la pri­mera volta, encara a temps de tot, i 5-10 en la segona). I amb aquest llast a la gepa, el rein­ven­tat Barça 2017/18 va aca­bar la pri­mera volta encara pit­jor per xifres (5-10). Per a un equip de més de 25 mili­ons de pres­su­post, l’efecte de blo­queig men­tal d’acu­mu­lar tan­tes der­ro­tes i estar lluny del tall dels quarts és tan devas­ta­dor com l’amenaça del des­cens per a un club amb menys pre­ten­si­ons.

Sent un efecte equi­va­lent –amb l’agreu­jant que els juga­dors del Barça estan acos­tu­mats a gua­nyar i els d’un equip mitjà de l’ACB no tant–, també la solució ho és. Quan un equip està en situ­ació extrema, l’entre­na­dor redu­eix el nucli dur de l’equip al mínim impres­cin­di­ble, mira de fer-se’l seu i es posa a les seves mans fins a les últi­mes con­seqüències. Sito Alonso va creure detec­tar en l’últim quart de Vitòria que hi havia un grup com­promès de veri­tat (després de tres mesos de tre­ball és el mínim) i ho fa visi­ble en el cinc ini­cial de tots els par­tits. És una solució de manual i rao­na­ble fins a un punt, sem­pre que no es quedi aquí. Perquè és pue­ril creure que San­ders hagi pas­sat de recepta ener­git­zant en deter­mi­nats par­tits a l’ostra­cisme per a tota la tem­po­rada. La solució de Sito pot ser­vir per recon­duir la tem­po­rada –però els quarts de l’Euro­lliga val més que dei­xin de ser inex­cu­sa­bles– sem­pre que el lide­ratge de Ribas, Navarro, Hanga, Moer­man i Tomic rebi noves adhe­si­ons. Afe­gir juga­dors a la causa, ni que sigui d’un en un però de manera sòlida i defi­ni­tiva, és obli­ga­tori.