Dembélé té marge per integrar-se

La que sem­blava una lesió dramàtica, el cop d’esperó més des­gra­ciat de la història pro­ta­go­nit­zat pel segon juga­dor més car de la història del Barça, s’ha que­dat, de moment, en una sim­ple anècdota. Pri­mer, perquè Dembélé ha escurçat ter­mi­nis de recu­pe­ració i ja ha tor­nat. I, segon, perquè el Barça, al qual augu­ra­ven pre­vi­si­ons apo­calípti­ques després d’una super­copa des­gra­ci­ada, se n’ha sor­tit i mana en la lliga i a Europa amb mà de ferro i una exhi­bició de traca i moca­dor al Ber­nabéu. Ningú es recor­dava de Dembélé fins que ens van fer saber ara fa pocs dies que el xiquet ja estava a punt. I això, és un molt bon senyal. Neces­sita el lògic període d’adap­tació que fins i tot els cracs han neces­si­tat a can Barça. Val­verde, de fet, ja ho va adver­tir la set­mana pas­sada i va dema­nar calma a l’entorn. Tro­bar-se amb un equip aco­blat i ferm li faci­li­tarà les coses. Una altra cosa serà tro­bar-li l’encaix idoni sense tras­to­car gaire el dibuix que ha lluit amb cri­teri fins ara Val­verde, amb un mig del camp més reforçat que l’any pas­sat. El fet de no haver d’ali­near un tri­dent al davant peti qui peti, vul­guis que no, li ha permès una riquesa tàctica que ha sabut desen­vo­lu­par. Quan jugues a París, Madrid, Stand­ford Bridge i al Wanda, per citar alguns exem­ples, has de tenir un mig del camp de mudar, fort, tant en la cre­ació com en la con­tenció i en la des­trucció. Virtuós i alhora rocós. Amb Pau­linho i Raki­tic, Ini­esta, genial com sem­pre, pot jugar més alli­be­rat, per exem­ple. I Bus­quets també pot ser més cre­a­tiu i ver­ti­cal perquè no té tanta feina. Val­verde ha demos­trat que sap moure peces amb cri­teri i fer rota­ci­ons. La recu­pe­ració de la millor versió d’Alba és un valor afe­git que també se li ha d’atri­buir en una banda esquerra més tran­si­ta­ble des que va mar­xar Ney­mar. També ha bri­llat el poli­va­lent reu­senc Sergi Roberto. I Ver­ma­e­len ha res­sus­ci­tat entre els lesi­o­nats. Del por­tuguès André Gomes no sé si n’aca­ba­ran tra­ient el suc espe­rat tot i que, cer­ta­ment, va fer un bon par­tit de copa a Vigo. No acaba de tro­bar el lloc en aquest nou Barça en què fins i tot Paco Alcácer ha sabut rei­vin­di­car el seu espai i ren­di­bi­lit­zar amb intel·ligència i eficàcia els minuts. Gomes ha tin­gut mol­tes opor­tu­ni­tats. És un juga­dor tècnic, però una mica fred, estil que acos­tuma a posar dels ner­vis a can Barça. Tècni­ca­ment és vàlid perquè al València ho va demos­trar, però li ha fal­tat con­fiança i caràcter. Adap­tar-se a la idi­o­sincràsia dels millors equips del món no és fàcil. Espe­rem, que Dembélé, ara que no hi ha urgències, tin­gui el camí apla­nat per inte­grar-se. I més ara que l’equip tindrà encara més recur­sos amb Cou­tinho, el fit­xatge més car de la història del Barça.