V.V

Ens guar­dem l’onada espontània de reco­nei­xe­ment, que haurà sorprès el mateix interes­sat, i refu­sem els tòpics tro­nats, aquells llocs comuns sobre la natura de l’ofici o les mera­ve­lles deri­va­des de caure en gràcia. Pre­fe­rim refu­giar-nos en la història per situar el pro­ta­go­nista allà on mereix, pri­mum inter pares. En un recor­re­gut que haguéssim desit­jat encara més llarg i fructífer per l’ego­isme con­subs­tan­cial a l’afi­ci­o­nat, ha demos­trat un carisma simi­lar al que vene­ra­ven les besàvies en Ricardo Zamora, tan altiu com el pri­mer mite dels tres pals culers. Hau­ria meres­cut un Alberti que li dediqués odes immor­tals, com les que per­pe­tu­a­ren Plattkó en l’ima­gi­nari blau­grana. Aquest no venia de lluny. Era de casa, de la Masia. Lluïa la valen­tia dels bai­xets teme­ra­ris, com Ramon Llo­rens i Pepe Nogués, dis­po­sats a tapar carències a còpia de coratge. Tan dis­cret i lliu­rat com Velasco, capaç d’accep­tar ban­que­tes i jugar-se la vista per l’equip. Igua­lava, perquè superar era impos­si­ble, la fat­xen­de­ria escla­tant d’auto­es­tima de l’Anto­niu Rama­llets sense sen­tir la neces­si­tat que l’estadi li repassés el nom a cada parada, allar­gas­sant l’última vocal en senyal d’home­natge. No mos­trava la sobri­e­tat gai­rebé mona­cal que ens gua­nyava de Sal­va­dor Sadurní, amic del silenci i la modèstia. No va ser un sacri­fi­cat com Peio Artola, afu­se­llat en cada matx. Ni s’ador­nava com Miguel Reina, que això no casava amb l’espe­rit de l’enti­tat. Tam­poc calia que emplenés l’escena, tal com ho acon­se­guia de natu­ral l’entra­nya­ble Urruti. Segu­ra­ment, poc com­bre­gava amb l’opinió d’en Zubi, que pre­fe­ria la col·locació a qual­se­vol altra vir­tut i mai no s’esti­rava si sabia que allò no tenia remei, camí de con­ver­tir-se en gol o gol. En cap moment va patir sacri­fi­cis insu­por­ta­bles com els de Lluís Miró, cre­mat en una tarda de cons­pi­ració a Cha­martín. Fa molt que va esca­par de la llista de pres­cin­di­bles, dels situ­ats a la segona filera, incapaços per les més diver­ses raons de com­pen­sar-nos amb l’essència exi­gida al por­ter del Barça: sim­ple­ment, i sig­ni­fica dema­nar-ho tot, que aturi les poques que vin­dran. Si us plau, que no te’l facin, no te’n dei­xis fer cap. Ni un. No badis, que el por­ter queda retra­tat per sis­tema, així d’impla­ca­ble és la natura del càrrec.

A més d’aquesta res­pec­ta­ble llista, gràcies a indis­cu­ti­bles així que­den obli­dats els neguits que ens pro­cu­ra­ven tants altres, aquells dels quals recelàvem, als que no lliuràvem l’únic patri­moni exis­ten­cial d’un por­ter: con­fiança. Tants i tants, d’aquests. Quants? Un cen­te­nar llarg, pot­ser? En canvi, a ell el recor­da­rem com el millor a par­tir de dues sim­ples ini­ci­als de síntesi essen­cial, dues V que ima­gi­nem a la mà enlaire de Churc­hill quan volia trans­me­tre desig de victòria als seus i acon­se­guia que tot un món en guerra l’imités el gest, con­vençuts que ell era el millor guia. I V.V., el guardià pre­fe­rit. Ja no calen els afa­lacs, ni els agraïments ni les líriques un cop com­pro­vat que has estat únic. Des de la samar­reta, el teu número u marxa als pres­tat­ges de la història blau­grana amb natu­ra­li­tat, sense esca­ra­falls. Apa­ga­rem el llum, si vols, però allà et que­des, ben ins­tal·lat. Ha val­gut la pena i només ens resta situar, agrair, reconèixer el for­mi­da­ble full de ser­veis d’un por­ter incom­pa­ra­ble. Ni Rama­llets, ima­gina’t si n’era de bo, en Víctor Valdés.