Desarmats

Men­tre pre­sen­ta­ven Cou­tinho, un amic ens con­fes­sava el seu enyor de Cruyff. Espe­ci­al­ment en moments com aquest. I té raó. De l’ideòleg hauríem espe­rat un comen­tari punyent, una d’aque­lles sotra­ga­des de consciència que, mal­grat que no alte­res­sin el pano­rama, almenys ser­vien per espa­vi­lar-nos. Ja no hi és, i cada cop ens sen­tim més orfes d’allò que l’eufe­misme ano­mena veus auto­rit­za­des. Només fal­tava que el país mostrés altres pri­o­ri­tats, tan òbvies, per sen­tir que s’han ator­gat carta blanca per fer el que volen, com volen i quan ho desit­gen, sense que ningú demani una sim­ple expli­cació. Amb el nou any queda diàfan que els vents dels dar­rers mesos també s’han empor­tat qual­se­vol ras­tre d’opo­sició. L’any pas­sat vam acu­mu­lar un reguit­zell con­si­de­ra­ble de des­propòsits, però ja han que­dat arxi­vats. El retrat del moment passa per espe­rar amb can­de­le­tes Cou­tinho, traure’s el bar­ret davant la soci­e­tat Messi-Alba i cele­brar la capa­ci­tat de nor­ma­lit­zació i apro­fi­ta­ment de recur­sos demos­trada per Val­verde. Ja que només ate­nem el moment, toca dis­traure’ns amb Ano­eta i el derbi en la copa. Amb l’arri­bada del nou tècnic, èmul sense pre­ten­dre-ho d’aquell Pep que parava els llamps de la direc­tiva Rosell fent tots els papers de l’auca, les aigües s’han cal­mat defi­ni­ti­va­ment, i abso­lu­ta­ment ningú gosa pre­gun­tar si el club es pot per­me­tre les for­mi­da­bles inver­si­ons en fit­xat­ges rea­lit­za­des en els dar­rers tres anys. Imba­tuts des de la super­copa, amb la lliga a la but­xaca i el Madrid tal com va, qual­se­vol plan­teja un mínim debat en cap aspecte. El pano­rama és d’irres­pon­sa­bi­li­tat con­sen­tida. Ni ens pre­o­cu­pem de l’alar­mant dava­llada d’espec­ta­dors a l’estadi.

160 mili­ons per Cou­tinho ser­vei­xen, única­ment i exclu­si­va­ment, perquè tot­hom es feli­citi de la con­trac­tació. Fins i tot Bar­to­meu dona les gràcies al Liver­pool per embut­xa­car-se aquest dine­ral, com si els l’hagués rega­lat, i surt Mes­tre a mare­jar la per­diu en un 200%. Mesos enrere, els matei­xos pro­ta­go­nis­tes eren els pri­mers de dir pes­tes sobre la inflació del mer­cat a causa del cas Ney­mar, es quei­xa­ven aquells que ara es feli­ci­ten per l’ope­ració. En fi, cap nove­tat a la vista. Tot­hom parla del gran reforç, però ningú dona dos tombs al cost estra­tosfèric de la plan­ti­lla o a l’ajor­na­ment de l’Espai Barça, força endar­re­rit mal­grat el com­promís adqui­rit en aquell referèndum tan urgent. Prou sabem que el volàtil afi­ci­o­nat només vol saber de victòries, que els comp­tes no for­men part de la seva llista d’aten­ci­ons, i que qual­se­vol argu­ment a favor d’impo­sar seny en els números s’entén com ocu­par lloc, gai­rebé, de quin­ta­co­lum­nista al ser­vei dels ene­mics de la causa. Tot i així, quan el deute sigui ingo­ver­na­ble i ells toquin el dos per dei­xar el mort al pro­per que arribi, si us plau, que els opor­tu­nis­tes s’estalviïn de comen­tar que ja ho deien i es veia venir. Cap­tiva i des­ar­mada l’opo­sició, mudes i a la gàbia les veus dis­si­dents i dis­po­sats a aplau­dir el des­ga­vell de les inver­si­ons, algú hau­ria de recor­dar que els diners del Barça no són del Mono­poly. La diferència rau en el fet que ningú els diu res, ni ase ni bèstia. Cruyff ens toca­ria el crostó ben tocat. A ells per lles­tos i a la resta per babaus. Amb 28 par­tits sense per­dre, aquí no piula ni el canari.