Somriure etern

El 16 de gener, Roberto de Assís anun­ci­ava que el seu germà Ronal­dinho pen­java les botes ofi­ci­al­ment als 37 anys. La notícia va sor­pren­dre més d’un, no tant per l’adeu del mag bra­si­ler dels ter­renys de joc, sinó perquè la majo­ria de gent ja el donava per reti­rat des de l’any 2015, just després de dei­xar de jugar pel Flu­mi­nense, el seu últim equip. Des d’ales­ho­res, només se l’havia vist en par­tits benèfics i també amb el Barça Legends, ofe­rint espec­ta­cle i repar­tint som­riu­res, una de les coses que millor sap fer. De cara a l’estiu, s’estan pre­pa­rant diver­sos home­nat­ges en diver­sos llocs del món, també a Bar­ce­lona, que ser­vei­xin per aco­mi­a­dar-lo del fut­bol, l’esport on anys enrere es va eri­gir en rei.

Dei­xant de banda Leo Messi, Ronal­dinho és un dels fut­bo­lis­tes que més m’ha fet gau­dir en un camp de fut­bol. La seva arri­bada al Barça va ser­vir per tor­nar l’ale­gria i la con­fiança al club, que estava immers en una crisi pro­funda en tots els aspec­tes, en l’ins­ti­tu­ci­o­nal, en el social i també en l’espor­tiu. Sense anar més lluny, en la seva pri­mera tem­po­rada al Camp Nou, el bra­si­ler ni tan sols va poder jugar la Cham­pi­ons perquè l’equip una tem­po­rada abans només havia estat capaç de clas­si­fi­car-se per a la UEFA. Aquell Barça pre­si­dit per Joan Laporta va fer una aposta perquè Ronal­dinho fos el pal de paller del cer­cle virtuós i el bra­si­ler va apos­tar per tor­nar a fer gran el club on anys abans havien tri­om­fat com­pa­tri­o­tes seus que també havien estat ídols per a ell. La jugada va sor­tir rodona. El som­riure etern de Dinho i el seu gest sur­fero van can­viar la cara d’una enti­tat que havia tocat fons i que havia de renéixer gràcies al foc nou que repre­sen­ta­ven tots els impli­cats en aquell pro­jecte. I els títols van tor­nar a arri­bar a les vitri­nes del museu.

Era un plaer enorme veure jugar Ronal­dinho. Mai dei­xava de sor­pren­dre’t. Els seus recur­sos tècnics eren una delícia. Com con­tro­lava la pilota, com la pas­sava, com llançava les fal­tes. Cues de vaca, bici­cle­tes, can­vis de ritme, l’espal­dinha, elàsti­ques, bar­rets, túnels... Detalls que feien aixe­car el públic del seu seient i que a tots ens feien posar les mans al cap, incrèduls davant l’espec­ta­cle que estàvem pre­sen­ci­ant. Encara recordo com vam al·luci­nar amb el com­pany David Ber­na­beu després d’un reci­tal por­tentós de Ronal­dinho en un par­tit de la UEFA al Camp Nou con­tra el Mata­dor Púchov que va aca­bar 8-0, amb tres gols del bra­si­ler. Ara que es parla dels aplau­di­ments que Messi va des­per­tar de l’afició del Betis per la seva actu­ació de diu­menge, sem­pre que­da­ran en el record aquells dos segui­dors madri­dis­tes que no es van poder estar d’aplau­dir el geni de Porto Ale­gre després de posar el Ber­nabéu cap per avall.

Va estar cinc tem­po­ra­des al Barça (2003-2008) i es va con­ver­tir en estre­lla mun­dial gràcies als seus tres pri­mers anys, ino­bli­da­bles. La seva història blau­grana, però, va aca­bar amb gust agre­dolç, perquè tot­hom té molt clar que la maleïda auto­com­plaença va impe­dir que aquell equip de Rijka­ard guanyés més títols. I el més trist de tot ple­gat és que també va ser ell qui va deci­dir renun­ciar al tron pre­ma­tu­ra­ment. Això sí, la seva marxa va per­me­tre que un nou geni, Leo Messi, comencés a treure el cap.