Atípic i genuí

No hi ha actes pro­to­col·laris quan par­ti­cipa Gerard Piqué. Genuí com sem­pre, va tor­nar a demos­trar que encara hi ha fut­bo­lis­tes que fugen del tòpic i que merei­xen que la seva veu sigui escol­tada i res­pec­tada perquè va més enllà de les res­pos­tes de manual que qual­se­vol peri­o­dista amb més o menys experiència està fart de sen­tir en infi­ni­tat de rodes de premsa, zones mix­tes, entre­vis­tes i últi­ma­ment en actes comer­ci­als de les mar­ques que els ves­tei­xen o patro­ci­nen. A Piqué sem­pre és interes­sant escol­tar-lo, perquè diu el que pensa, parla clar, sense embuts i no està tan pen­dent de què diran o de si el pot afec­tar com sí que ho estan la majo­ria dels seus com­panys de pro­fessió, que no acos­tu­men a sor­tir del dis­curs política­ment cor­recte o de la res­posta diplomàtica a qual­se­vol tema sus­cep­ti­ble d’interès. Ser i actuar d’aquesta manera li ha cos­tat més d’un dis­gust i no poques crítiques en un món que no està acos­tu­mat a gent que actuï així, però per ell paga la pena, perquè és així per natu­ra­lesa i perquè, no ens enga­nyem, no es troba gens incòmode en el con­flicte. De fet, les ganes de marxa les ha fomen­tat, sobre­tot, con­tra els sos­pi­to­sos habi­tu­als, és a dir, els dos grans rivals del seu esti­mat Barça, el Real Madrid i l’Espa­nyol.

Hi ha molta gent que el detesta perquè con­si­de­ren que aquesta manera de ser és impos­tada i que sim­ple­ment vol sobre­sor­tir o dife­ren­ciar-se per cri­dar l’atenció, perquè és un noi de casa bona de la Bona­nova que no es con­forma a ser un més i que neces­sita o vol que es parli d’ell, per bé o per mal. I també n’hi ha d’altres que l’ado­ren pre­ci­sa­ment per aquesta auten­ti­ci­tat que el fa ser dife­rent de la resta de fut­bo­lis­tes. També pels seus dis­cur­sos des­a­com­ple­xats, per encar­nar un bar­ce­lo­nisme dife­rent al d’anys enrere, con­fiat, segur de si mateix, gens poruc, que no s’arronsa davant de ningú mal­grat que els alta­veus dels seus ene­mics siguin molts més i més potents. Piqué ha dit en més d’una ocasió que és una per­sona que es mou per moti­va­ci­ons. Jo me’l crec. Ell va ser el pri­mer a reconèixer que no pas­sava el millor moment just abans del pri­mer any de Luis Enri­que i que va pen­sar a dei­xar el fut­bol. Però es va fixar com a gran repte tor­nar a ser un dels millors cen­trals d’Europa i ho va com­plir. Ahir, quan deia que si no estigués jugant al Barça ja s’hau­ria reti­rat del fut­bol, estic con­vençut que no men­tia. Que esta­ria dedi­cant més hores a la seva empresa de vide­o­jocs, perquè tiri enda­vant, o pen­sant en altres pro­jec­tes que li gene­rin inqui­e­tuds. I en té més d’un entre mans. Amant de la tec­no­lo­gia, ha sopat en més d’una ocasió amb el fun­da­dor de Face­book, Marc Zucker­berg, i va ser ell qui va posar en con­tacte el pre­si­dent de l’empresa Raku­ten amb Josep Maria Bar­to­meu.

Qui sap també si en els pro­pers anys la seva gran moti­vació serà començar a pen­sar quin Barça del futur aspira a pre­si­dir. Ja va reve­lar que la seva no seria una pre­sidència típica, sinó que li dona­ria el seu segell par­ti­cu­lar. Perquè Piqué s’agrada tal com és i no està dis­po­sat a can­viar mal­grat que sigui una rara avis en el món del fut­bol. No ho ha fet ni per acon­se­guir ser capità del club de la seva vida, el Barça, un fet que tant li va dol­dre al seu temps.