Encerts a dojo

Amb l’empat acon­se­guit con­tra l’Espa­nyol a Cor­nellà-el Prat, Ernesto Val­verde va entrar en la història del Barça en man­te­nir l’equip invicte quan ja s’han dis­pu­tat vint-i-dues jor­na­des de lliga. Ha millo­rat els regis­tres de Pep Guar­di­ola i de Tito Vila­nova, que van estar vint-i-un i dinou par­tits sense per­dre. Això és més d’un volta sen­cera. Té un mèrit enorme i és una dada bru­tal. Per emmar­car. És una nova fita que cal remar­car d’un entre­na­dor que no para d’acu­mu­lar bones deci­si­ons des que es va fer càrrec de l’equip l’estiu pas­sat. Pos­si­ble­ment, l’únic i gran des­en­cert que ha tin­gut des que ha començat el curs és haver pro­vat la fórmula de jugar amb tres cen­trals en el par­tit de tor­nada de la super­copa d’Espa­nya al San­ti­ago Ber­nabéu, que va ser tot un fracàs. Tant, que ja la va aban­do­nar en el segon temps d’aquell duel que ja sem­bla només un petit acci­dent enmig de la tem­po­rada. I no l’ha repe­tit. No insis­tir en els fra­cas­sos és, també, sinònim d’intel·ligència.

En tota la resta, els encerts pre­do­mi­nen en totes les seves deci­si­ons. Per exem­ple, en la de cons­truir un Barça més fia­ble i sòlid que el de la tem­po­rada pas­sada, encara que això sig­ni­fiqués aban­do­nar el tra­di­ci­o­nal 4-3-3 per uti­lit­zar un 4-4-2 que ha permès a l’equip ser molt més equi­li­brat i recu­pe­rar la millor versió de juga­dors com Ini­esta, Raki­tic i Bus­quets.I també haver recu­pe­rat juga­dors als quals tot­hom ja donava per per­duts com Ver­ma­e­len i Aleix Vidal. Seu també és el mèrit d’haver creat un esce­nari on Messi se sent molt còmode, al camp però també dins del ves­ti­dor. Bona mos­tra d’això és que les suplències de l’argentí ja no són vis­tes gai­rebé com un futur incendi, sinó com una decisió més d’una gestió res­pon­sa­ble dels minuts de cada juga­dor. Val­verde ha encai­xat i s’ha gua­nyat un ves­ti­dor ple de cam­pi­ons gràcies a la seva natu­ra­li­tat, però sobre­tot per la coherència dels seus actes i el res­pecte mutu que té per tots ells. Això sí, sense per­dre el prin­cipi d’auto­ri­tat que ha de tenir qual­se­vol per­sona que es trobi en el seu càrrec.

Les rota­ci­ons con­tra l’Espa­nyol van sor­pren­dre molta gent, però tenint en compte el que es juga el Barça dijous a València l’onze que va sor­tir al camp era per­fec­ta­ment capaç de com­pe­tir per sumar els tres punts. De fet, els blau­grana ho van fer sobra­da­ment encara que al seu davant es van tro­bar un bon Espa­nyol que con­tra el Barça sap que dis­puta el par­tit de l’any. I el mal estat del ter­reny de joc, tam­poc hi va aju­dar. A més, el retorn a la Cham­pi­ons és a tocar, i per superar el Chel­sea en els vui­tens de final caldrà tenir tots els juga­dors en plena forma.

Però no només a l’equip li ha fet bé un entre­na­dor com Val­verde. També al club. La seva bona edu­cació, tarannà i nor­ma­li­tat a la sala de premsa el fan fugir de qual­se­vol polèmica que es vul­gui crear al vol­tant de la seva feina i també del grup. Sap rela­ti­vit­zar com pocs el soroll que sem­pre es viu al vol­tant del Barça, i això dona molta tran­quil·litat al club, a la plan­ti­lla i a l’entorn. Un dia després d’haver entrat en la història blau­grana, mereix com ningú que se li adju­di­qui un alt grau res­pon­sa­bi­li­tat en aquesta fita.