El bar­ce­lo­nisme som­reia fa set­ma­nes amb la dava­llada del Real Madrid en la lliga i la copa del Rei, i es fre­gava els ulls de con­tem­plar com la distància amb l’etern rival era side­ral i com que­da­ven des­car­tats de la lluita pel títol ben aviat. Fruit de la teo­ria dels vasos comu­ni­cants i, no ens enga­nyem, per fer escarni dels diver­sos ridículs blancs, el món culer mirava més cap al San­ti­ago Ber­nabéu que no pas cap al Wanda Metro­po­li­tano, on resi­deix l’únic i veri­ta­ble equip que dis­pu­tarà la lliga al Barça de Val­verde. Dos empats con­se­cu­tius –con­tra l’Espa­nyol i, el més sor­pre­nent, con­tra el Getafe, al Camp Nou– han reduït l’avan­tatge a 7 punts. Aquest encara és prou con­si­de­ra­ble, però és inne­ga­ble que els blau­grana han per­dut una part, petita, del gran coixí que havien acu­mu­lat després d’una pri­mera volta de rècord. Diu­menge es van per­dre dos punts a casa que en les tra­ves­ses de l’equip de cara al tram deci­siu del cam­pi­o­nat no esta­ven pre­vis­tos.

Les cares dels juga­dors al final del par­tit con­tra el Getafe així ho demos­tra­ven. La part posi­tiva d’aquesta petita enso­pe­gada és que reforçarà el dis­curs de Val­verde i de la plan­ti­lla que la lliga encara no està gua­nyada i que caldrà suar-la de valent perquè ningú els rega­larà res. La gran distància que el Barça tenia res­pecte als seus per­se­gui­dors va impreg­nar l’ambi­ent d’una sen­sació que el títol ja estava sen­ten­ciat. I no és així de cap de les mane­res. Aquest arti­cle no és un intent de rebai­xar el clima d’opti­misme que es viu en el bar­ce­lo­nisme perquè les coses s’estan fent molt bé, però sí per recor­dar que dar­rere del Barça hi ha un equip extre­ma­da­ment com­pe­ti­tiu que sense fer un gran joc en els últims par­tits els està tirant enda­vant amb tri­omfs per la mínima. El con­junt d’El Cholo Sime­one, després d’un inici irre­gu­lar, ha ensu­mat la sang i inten­tarà fins al final apro­fi­tar qual­se­vol enso­pe­gada blau­grana. El par­tit con­tra l’Atlético del dia 4 de març sí que podria ser clau per asses­tar un cop en la lliga. Fins a aquesta cita, els de Val­verde tenen tres par­tits, dos dels quals fora de casa, con­tra l’Eibar i Las Pal­mas, i un al Camp Nou, con­tra el Girona. Els madri­lenys, per con­tra, en juguen dos al Wanda Metro­po­li­tano, con­tra l’Ath­le­tic i el Leganés, i visi­ten el feu del Sevi­lla. No m’atre­viré a dir que el Barça té més bon calen­dari, perquè l’última jor­nada ha des­mun­tat qual­se­vol pre­dicció –qui s’hau­ria atre­vit a dir que no farien cap gol al Getafe– i perquè arri­bats a aquest punt del cam­pi­o­nat alguns equips es poden con­ver­tir en més peri­llo­sos que d’altres, a pri­ori, de més qua­li­tat. Sense anar més lluny, Las Pal­mas, jugant-se el des­cens, pot ser més com­pe­ti­tiu que un Ath­le­tic en hores bai­xes que es manté en zona de ningú, però que veu el des­cens encara de lluny.

Tam­poc no s’ha d’obli­dar que entre l’Eibar i el Girona, el Barça haurà d’afron­tar una eli­mi­natòria de Cham­pi­ons molt exi­gent con­tra el Chel­sea, men­tre que l’Atlético juga con­tra el Copen­ha­guen en els set­zens de l’Europa Lea­gue.

Ben­vin­gut, doncs, el toc d’atenció d’aquests dos últims empats per recor­dar que la distància, per molt gran que sigui, es pot escurçar i que la millor manera que no s’escapi aquesta lliga és seguir pen­sant par­tit a par­tit i llui­tant per cada tri­omf com si fos el pri­mer.