Rotacions

Dilema digne de Ham­let: fer rota­ci­ons o no fer rota­ci­ons? Heus aquí l’hipotètic pro­blema que no cal­dria ni plan­te­jar a Val­verde, home d’escas­ses punye­tes. A Eibar el tècnic va pre­fe­rir praxi a teo­ria, tocar de peus a terra abans que gron­xar-se en entelèquies. Un cop aca­bat el matx, la vivència li va ator­gar la raó. A una visera late­ral d’Ipurúa s’hi pot lle­gir “Un altre fut­bol és pos­si­ble”. I tant. El xeic del PSG, sense anar més lluny, n’hau­ria de pren­dre nota. Més val un àlbum con­sis­tent, amb les tapes que forgi un orfe­bre com­pe­tent com Men­di­li­bar, que no pas gas­tar-te bar­ba­ri­tats aple­gant un munt de cro­mos llam­pants, impos­si­bles de con­ver­tir en col·lec­tiu harmònic. Allà, al País Basc, han reci­clat una bona colla de juga­dors rebo­tats d’altres modes­tos i volen com avi­ons. El Barça va pas­sar 90 minuts empre­nyat per un núvol d’abe­lles. Impos­si­ble des­em­pa­lle­gar-se’n. Ator­guem-los, doncs, el mèrit que cor­res­pon. L’equip va haver de gruar força, mal­grat posar en escena l’onze de gala, bell eufe­misme que ajuda a dis­fres­sar la carència d’alter­na­ti­ves fia­bles. Quan te’n refies d’onze, amb aquells onze vas, mal­grat que les pilo­tes divi­di­des fos­sin per a ells, que ells poses­sin la ver­ti­ca­li­tat, ense­nyes­sin les urpes, prac­ti­ques­sin una pressió exas­pe­rant i fes­sin tot el que calia i que podien per treure el poderós invicte de polle­guera. Alguns blau­grana van que­dar esbor­rats i uns altres van aguan­tar. Tret de Messi, que aquest juga a banda i mereix per cos­tum arti­cles per­so­na­lit­zats. Ahir va avi­var una espurna d’espe­rança en el desig de veure’l per­pe­tuat al camp per secula secu­lo­rum. Resulta via­ble que, quan arribi a veterà, prac­ti­qui el nou invent del walking game, jugar cami­nant, entre línies, diri­gint l’orques­tra i deci­dint quan li doni la gana, sense córrer, nosa pròpia de limi­tats mor­tals. Pre­ci­sem que no es tracta d’un retret, sinó d’eixam­plar l’enci­clopèdia d’elo­gis dedi­cats a l’argentí. Des­cansa quan li plau, adopta posat de turista que ram­bleja i domina l’esce­nari a pràctica volun­tat. Que és, al cap i a la fi, del que es tracta si obli­dem els romanços.

En cas que els tòpics tri­bu­ners insis­tei­xin a sem­brar dub­tes i pes­si­mis­mes de cara a Stam­ford Bridge, recor­din que ahir es trac­tava de gua­nyar o gua­nyar, que no és cap dilema, sinó una obli­gació. Dei­xem-nos d’arrogàncies pròpies de rics i farts per reconèixer la pro­esa de col·locar al mapa del fut­bol euro­peu un poble que no arriba als vint mil habi­tants com a lliçó de la qual mig món hau­ria de pren­dre nota. L’Eibar va fer, amb onze i amb deu, un par­tit pri­morós, majúscul, for­mi­da­ble en tots els sen­tits del joc. Va reduir el Barça a una expressió mínima, mèrit a l’abast de ben pocs. Recu­pe­ra­ven, cor­rien, bus­ca­ven, arris­ca­ven, s’atre­vien i un munt de verbs afe­gits vin­cu­lats a la volun­tat i l’esforç. I al final, van per­dre, ves per on. Que t’empor­tis tres punts d’aquesta rato­nera, d’un parany verinós, també com­porta traure’s el bar­ret davant la fia­bi­li­tat dels onze de sem­pre, els titu­lars, que la resta és com­parsa i pot­ser en algun moment de la tem­po­rada s’acabi notant i pagant. Però men­tres­tant, enda­vant les atxes. Uns hi van posar la vida, els altres es van empor­tar el botí a la caixa i la resta ja podem seguir dis­trets amb l’ou i la gallina par­lant de rota­ci­ons. No es tracta d’això. Només de vèncer, fita que t’asse­gu­ren els fut­bo­lis­tes que tots conei­xem amb el tal Messi al cap­da­vant.