Dues velocitats per perseguir el dopatge

S’acaba de saber que les 32 selec­ci­ons que dis­pu­ta­ran el mun­dial de fut­bol a Rússia hau­ran de comu­ni­car a la FIFA on dor­men, on men­gen i on s’entre­nen els seus juga­dors –quan estan sota la seva dis­ci­plina– des de la pròxima atu­rada per dis­pu­tar par­tits de pre­pa­ració fins al 13 de juny, vigília del pri­mer par­tit del mun­dial. Des d’aquell dia i fins l’endemà de l’últim par­tit que dis­pu­tin, ja es dona per des­comp­tat.

Per­se­guir qual­se­vol con­ducta que alteri el resul­tat de la com­pe­tició espor­tiva és l’obli­gació de qui regula l’esport. Dit i aplau­dit això, és una evidència que el setge al dopatge en l’esport col·lec­tiu està a anys llum del que s’exer­ceix en esport indi­vi­dual. La natu­ra­lesa de l’esport col·lec­tiu, que depèn de diver­sos indi­vi­dus i, sobre­tot, de com està estruc­tu­rat el joc, fa que la relació risc-bene­fici de poten­ciar el ren­di­ment indi­vi­dual mit­jançant substàncies pro­hi­bi­des sigui molt menys favo­ra­ble que en el cas d’un espor­tista que com­pe­teix sol con­tra d’altres. El millor dopatge d’un juga­dor de fut­bol, de bàsquet o d’hand­bol és l’entrega a la causa col·lec­tiva, la men­ta­lit­zació i la soli­da­ri­tat amb l’equip, i és com­ple­ta­ment legal. A un ciclista, ten­nista, gim­nasta, aixe­ca­dor o atleta, aquests atri­buts no li són exi­gi­bles.

És lògic que hi hagi menys dopatge en el fut­bol que en el ciclisme. Però també és per­ti­nent que ens pre­gun­tem si és just que el ciclisme no s’hagi tret l’eti­queta de l’esport més brut quan segu­ra­ment és el més vigi­lat i que el fut­bol no hagi vis­cut cap cas de dimen­si­ons remar­ca­bles a banda d’algu­nes anècdo­tes llu­nya­nes –i ens ve al cap Pep Guar­di­ola– més rela­ci­o­na­des amb una estruc­tura de con­trol gai­rebé rupes­tre que amb una altra cosa.

Des de l’òptica de l’espor­tista, el greuge com­pa­ra­tiu és espec­ta­cu­lar, tant pel que fa a qüesti­ons pràcti­ques com a la pre­sumpció d’innocència. El fut­bo­lista tot just ara ha de comu­ni­car la seva loca­lit­zació, quan els ciclis­tes fa anys que en són esclaus. Un juga­dor de bàsquet es pre­o­cupa del joc men­tre el ciclista ha d’estar jus­ti­fi­cant dia a dia la seva nete­dat. La guerra con­tra el dopatge ha ser­vit per des­ta­par molta brutícia, però també ha creat estig­mes. Trista i irre­so­lu­ble para­doxa.

Últim apunt col·late­ral: el mun­dial de fut­bol es dis­pu­tarà a Rússia sense que la FIFA hagi fet cap inves­ti­gació mínima­ment pro­funda per esbri­nar si el dopatge d’estat a gran escala que ja ha dei­xat espor­tis­tes rus­sos fora de Jocs Olímpics i mun­di­als de diver­sos esports indi­vi­du­als també s’havia estès al fut­bol. Tot just ara, quan el mun­dial està a tocar, fan veure que s’hi posen, per cobrir l’expe­di­ent.