La bretxa que no para de créixer

El món empre­sa­rial –sin­gu­lar­ment el d’ori­gen ale­many, segons hem vist aquesta set­mana– exi­geix esta­bi­li­tat, segu­re­tat, inversió, cer­te­ses... amb la can­ta­re­lla de la des­lo­ca­lit­zació com a amenaça latent i per­ma­nent. Té tot el sen­tit de món mirar d’inver­tir els diners en entorns poc vul­ne­ra­bles als alts i bai­xos. En tots els sec­tors de l’acti­vi­tat econòmica... menys en l’esport, on tot sem­bla afec­tat pel risc i la ven­tura. Hi ha, però, qui ho acon­se­gueix. Les com­pe­ti­ci­ons de la FIFA, la UEFA i les lli­gues més potents són una màquina de gene­rar diners amb la venda dels drets d’imatge. Una altra cosa és que en repar­tei­xin prou bé entre els pro­ta­go­nis­tes, els clubs/empre­ses.

A Europa el fut­bol –i també el bàsquet, en pro­porció menor– només incor­pora clubs al nivell top a par­tir de la inversió de moltíssims diners per part dels seus pro­pi­e­ta­ris. I aquí comença la roda: els clubs neces­si­ten retorn per a unes des­pe­ses desor­bi­ta­des i això només s’acon­se­gueix jugant les fases deci­si­ves. Avui el Porto –per esmen­tar l’últim club que va gua­nyar la Cham­pi­ons sense ser un peix gros– no es podria coro­nar a Europa. Només interessa que la gua­nyin els del club dels 500 mili­ons de pres­su­post, que, tot sigui dit, cada dia són més. El pro­mo­tor que ven els drets no vol veure ni en pin­tura el Xakh­tar Donetsk més enllà dels vui­tens.

El mateix passa amb el bàsquet. Fa la sen­sació que als quarts de final de l’Euro­lliga hi ha sis equips de presència obli­gatòria (CSKA, Fener­bahçe, Panat­hi­naikòs, Olym­piacòs, Madrid i Barça) i dues pla­ces lliu­res que només s’incre­men­ten si algun dels ante­ri­ors la vessa, com ha fet el Barça aquests dos últims anys). Aquesta tem­po­rada hi ha un equip que està mera­ve­llant, el Zal­gi­ris. Quart a sis jor­na­des del final, ni el fet d’estar entre­nat per una icona del bàsquet euro­peu com Saru­nas Jasike­vi­cius el sal­varà si se li acut posar els peus a la final a qua­tre. Avui no gua­nyes l’Euro­lliga si no tens un pres­su­post de cinc estre­lles. I com que la bretxa s’ha ampliat entre els clubs d’Euro­lliga i la resta, l’ACB ja no la gua­nyarà mai més un Man­resa. L’essència de l’esport es des­vir­tua, però alguna culpa en tenim tots quan només volem pagar pel caviar i menys­preem els suc­ce­da­nis per bons que siguin.