Fon­ta­jau va que­dar glaçat. Una cis­te­lla de Dubj­le­vic, quan fal­ta­ven poc menys de dos segons per al final del par­tit, obli­gava l’Spar City­lift a una heroïcitat si volia el passi per a les semi­fi­nals de l’Euro­copa de bàsquet feme­nina. Després que l’equip hi deixés l’ànima i que el públic animés més que mai, el mira­cle no va ser pos­si­ble. Una decepció, sens dubte, quan ho has tin­gut a tocar dels dits. Però l’anàlisi s’ha de fer amb pers­pec­tiva i, pas­sats ja uns quants dies, només podem dir parau­les d’elogi cap a un equip i un club que, amb recur­sos limi­tats, estan acon­se­guint apun­ta­lar l’equip, no ja només com un dels millors de l’Estat, sinó també d’Europa. I això sí que és una heroïcitat. I amb mol­tes adver­si­tats.

Girona és notícia des­ta­cada a tots els mit­jans de comu­ni­cació per la tem­po­rada esplèndida que està fent el seu equip de fut­bol. Les llo­an­ces són meres­cu­des. Però encara costa, i molt, el mateix tracte per a l’equip femení de bàsquet. I el mèrit espor­tiu és, com a mínim, el mateix. Ahir el pre­si­dent de l’Uni Girona, Caye­tano Pérez, deia qua­tre veri­tats en aquest diari. Fa 48 hores tot­hom s’emple­nava la boca d’igual­tat però “falta voler-ho tirar enda­vant”, deia. I és ben cert. En l’àmbit tele­vi­siu, per exem­ple, s’han de fer mans i mànigues per seguir els par­tits de l’Spar. I un matx de tant nivell i inten­si­tat com és un Spar-Ave­nida es va can­viar d’horari perquè en prime time tocava fer hand­bol. Ja no par­lem del segui­ment diari de l’equip. Pràcti­ca­ment nul o, en el millor dels casos, un parell de fra­ses tan­cant el bloc infor­ma­tiu. Ja no s’accepta l’excusa de la manca d’interès. Fon­ta­jau té un públic fidel jor­nada rere jor­nada. I en par­tits històrics com el de dime­cres pas­sat, el pavelló es va omplir amb milers de per­so­nes, a les quals cal sumar el munt de gent que van seguir –aquesta vegada sí– la retrans­missió per tele­visió. Dijous reclamàvem igual­tat i els clubs espor­tius s’afa­nya­ven a rei­vin­di­car els seus equips feme­nins. Tot ple­gat una mica de postu­reig, i tots ho tenim clar que és així. El mateix van fer els mit­jans de comu­ni­cació. Alguns ja estan fent una aposta per l’esport femení. Cert. Aquest diari n’és un exem­ple. Però serà quan dei­xem de dir “avui les nenes juguen” que començaré a pen­sar que pot­ser alguna cosa està can­vi­ant de veri­tat.