Qüestió d’estat

Cal­dria exi­gir que qual­se­vol detall vin­cu­lat a Messi fos con­si­de­rat qüestió d’estat. No hi ha dret a estre­nar el lleure del cap de set­mana amb l’ai al cor per culpa d’un comu­ni­cat que informa de la baixa de l’argentí a Màlaga sota l’eufe­misme de les “raons per­so­nals”. Te n’assa­ben­tes i sents, per força, un enorme neguit, com si t’anun­ci­es­sin el pre­ludi de l’apo­ca­lipsi. No saps si sor­tir cor­rents en petició d’auxili o tru­car al 012. Pas­ses una estona inde­sit­ja­ble fins que algú s’api­ada de la huma­ni­tat blau­grana i explica la veri­tat, que tam­poc costa tant. Resulta que ha estat pare per ter­cer cop. Uf, només es tracta d’una qüestió mun­dana, mal­grat que sigui pro­ta­go­nit­zada per la màxima divi­ni­tat culer. Recu­pe­rada la tran­quil·litat d’espe­rit, ima­gi­nes el tòpic tri­bu­nero que acu­sarà la senyora del geni de boi­co­te­jar els interes­sos de la causa. Es poden tenir fills en qual­se­vol moment, sem­pre que no jugui el Barça. Mira que hi ha esto­nes entre set­mana i se li acut posar-se de part just quan toca man­te­nir distància en la lliga. Tant se val si el rival de torn és carn de segona, nau­fragi en plena deriva que ha emprat ja 33 fut­bo­lis­tes bus­cant la manera des­es­pe­rada de sor­tir-se’n. I no se’n surt, ni se’n sor­tirà. Com dirien els saxons, “no Messi, no party” i en l’espera, llar­gues hores encara fins al començament de tan desi­gual enfron­ta­ment, obli­des el Chel­sea, obli­des el joc del tren­ca­clos­ques dedi­cat a la tria dels dos fut­bo­lis­tes que han de com­ple­tar un onze sense gai­res reser­ves vàlids i aban­do­nes qual­se­vol altra elu­cu­bració perquè pesa més l’absència. A sobre, si un fata­lisme fla­grant t’enva­eix, t’ima­gi­nes com serà això el dia que no hi sigui i ja te’n tor­na­ries de pet al llit. No juga Messi. Un drama d’aquells grecs, una tragèdia abso­luta.

Per sort, la feblesa del rival con­tribuí a espan­tar fan­tas­mes. Al final, va que­dar una vet­llada agra­da­ble. En catorze minuts, tràmit des­pat­xat amb l’enèsima de Suárez i la cire­reta d’un toc d’esperó, sub­til, deliciós, sig­nat per Cou­tinho, dis­po­sat que ens comen­cem a obli­dar del preu de traspàs. Fins i tot, el Màlaga va con­tri­buir que espa­vilés Dembélé i ensenyés un petit mos­trari de les gràcies que se li supo­sen. La síndrome d’orfan­dat ini­cial es va con­ver­tir en pla­ci­desa un cop com­pro­vat que la resta de com­panys van ren­dir com cor­res­pon a la seva fama. Els locals, tan ama­bles i des­pre­sos, mos­tra­ren el detallàs de fer-se l’harakiri abans de la mitja hora amb una absurda expulsió. Que­dava una hora per con­ti­nuar xino-xano, sense neces­si­tat d’esgo­tar-se, amb flaire d’entre­na­ment. Ja ficats en atmos­fera de cos­te­llada, Umtiti hau­ria pogut mar­car i vam veure André Gomes de late­ral, on tam­poc sem­bla tenir gaire futur. Per un cop en la vida, allò que havia començat núvol de bon matí que­dava sole­jat a l’hora de sopar. Ni calia que Leo ho con­tinués tapant tot i el Barça actu­ava com un equip sol­vent sense recórrer al mite. Després del 0-2 final, t’ado­nes que l’Absent –amb ell, tot ha de por­tar majúscu­les–, sumarà dime­cres deu dies sense sor­tir al pati i por­tarà fam endar­re­rida, la millor notícia pos­si­ble par­lant d’un depre­da­dor de tan for­mi­da­ble cali­bre. La millor notícia pos­si­ble per afron­tar una nit deci­siva de Cham­pi­ons. L’altra, que les vídues momentànies de Messi van saber ren­dir a l’altura de les cir­cumstàncies. Qui jor­nada passa, lliga empeny.