Inten­tar ser el pri­mer a esca­lar un cim ha estat un ele­ment moti­va­dor en la història de l’alpi­nisme. Des­vir­gar les mun­ta­nyes més impor­tants de cada massís es va con­ver­tir des dels ini­cis d’aquesta pràctica en un repte anhe­lat per molts alpi­nis­tes. I és que els pio­ners merei­xen el reco­nei­xe­ment de tot­hom. Dels segons, en canvi, no se’n recorda ningú. Com a cim més alt del món, l’Eve­rest (8.848 m) ha estat el pro­ta­go­nista de la cursa més intensa per arri­bar al punt més alt d’una mun­ta­nya. La pri­mera ascensió docu­men­tada va ser la que hi van fer el 29 de maig del 1953, en el marc d’una expe­dició britànica, el neo­ze­landès Edmund Hillary i el xerpa Ten­zing Nor­gay. Aque­lla expe­dició, però, haurà de con­viure sem­pre amb el dubte a causa del mis­teri que envolta l’intent que, gai­rebé trenta anys abans, hi van fer els britànics George Mallory i Andrew Iri­vine. El 7 de juny del 1924 van llançar un atac a l’Eve­rest del qual no s’ha cone­gut mai el desen­llaç. L’única cer­tesa és que els dos alpi­nis­tes no van bai­xar mai de la mun­ta­nya, però no s’ha pogut con­fir­mar si van ser capaços, o no, d’arri­bar al cim.

Mallory era un esca­la­dor expe­ri­men­tat que ja havia par­ti­ci­pat en les expe­di­ci­ons britàniques a l’Eve­rest del 1921 i el 1922. En el pri­mer intent ja havia asso­lit un rècord d’alti­tud acon­se­guint els 8.225 m, jun­ta­ment amb tres com­pany més. L’Eve­rest es va con­ver­tir en una autèntica obsessió per­so­nal per a l’alpi­nista britànic, que va expli­car d’una manera sim­ple i genial els motius pels quals volia esca­lar aque­lla mun­ta­nya: “Perquè és allà.” En l’expe­dició del 1924, Mallory va triar Irvine com a com­pany en l’atac al cim per la seva des­tresa en la mani­pu­lació de les bom­bo­nes d’oxi­gen, tot i que el jove anglès tenia més aviat poca experiència. La nit ante­rior a l’atac, els dos alpi­nis­tes van dor­mir al camp VI, a 8.170 m d’alti­tud. El matí següent, la mun­ta­nya havia que­dat tapada pels núvols, però Mallory i Irvine van començar l’ascensió sense demora. El com­pany d’expe­dició Noel Odell, que poc després va arri­bar al camp VI, va divi­sar els dos alpi­nis­tes cap a la una del mig­dia i a punt d’enca­rar el segon graó de la ruta tibe­tana, un tram rocós situat a uns 8.600 m d’alti­tud. Lla­vors els núvols van engo­lir de nou Mallory i Irvine, i ja no es va saber res més d’ells.

En aquell moment, va néixer el mis­teri més gran de la mun­ta­nya més alta del món i de l’alpi­nisme sen­cer. Van ser capaços Mallory i Irvine de superar el segon graó, el pas tècnic més difícil abans de fer cim, i de cul­mi­nar amb èxit aque­lla esca­lada? Una pre­gunta que con­ti­nua sense res­posta, i no pas perquè no s’hagi bus­cat la solució al mis­teri. El 1999, una expe­dició de la BBC a l’Eve­rest va tenir com a objec­tiu recu­pe­rar els cadàvers de Mallory i Irvine per tro­bar pos­si­bles pro­ves que con­fir­mes­sin l’èxit dels dos alpi­nis­tes. L’1 de maig d’aquell any, van tro­bar el cadàver momi­fi­cat de Mallory, a 8.327 m d’alti­tud. Duia les ulle­res de sol a la but­xaca i això feia pen­sar que l’alpi­nista havia tin­gut un acci­dent de nit. Si l’últim cop que se l’havia vist en vida era a la una del mig­dia, no era sen­sat pen­sar que el temps cor­re­gut fins a fer-se de nit l’hau­ria dedi­cat a pujar fins al cim i començar el des­cens? Fac­ti­ble, ben cert, però també inde­mos­tra­ble. L’única pos­si­bi­li­tat de con­fir­mar el pos­si­ble cim dels dos alpi­nis­tes depèn de tro­bar les càmeres de fotos que duien. Amb Mallory no se’n va tro­bar cap, i el cos d’Irvine con­ti­nua per­dut a la mun­ta­nya. El mis­teri, doncs, encara no és irre­so­lu­ble gai­rebé cent anys després d’aque­lla lle­gendària expe­dició.