La marxa de Neymar del Barça va suposar un terratrèmol a la indústria del futbol. Per una banda, per la quantitat de diners que pagava el PSG pel davanter brasiler (222 milions d’euros), fent saltar la banca! Per una altra banda, per la constatació que el xeic propietari del club parisenc (el qatarià Nasser Ghanim al-Khelaifi) faria el que fos per convertir el seu club en un emblema del futbol europeu, encara que fos a França i havent de competir amb rivals que a altres països jugarien a segona divisió. Els milions de Qatar van enlluernar el pare de Neymar, sense comptar amb l’entorn on hauria de viure el seu fill. I, segurament, ara se’n penedeixen ateses les filtracions interessades que arriben des de París.

El PSG és un club presidencialista, pensat amb una clara voluntat d’esdevenir un ambaixador corporatiu d’un emirat que converteix l’esport en un actiu bàsic del seu soft power. I Neymar va ser un fitxatge geopolític: un actiu més de la marca Qatar. Però els equips de futbol no es fan competitius a pes, sinó que hi ha múltiples factors (interns i externs a l’entitat) que acaben fent que el projecte tingui èxit. Per una banda, Al-Khelaifi parla de futbol talment com ho fa de l’esport al qual realment sap jugar, el tennis; per molt que té grans professionals darrere per gestionar l’entitat (alguns de catalans), no deixa de ser un home que vol tocar cuixa quan és hora de prendre decisions esportives. Per altra banda, la lliga francesa té un greu problema de competitivitat –a còpia d’arrossegar durant anys un model econòmic caduc– que ha fet que un PSG inflat de gasodòlars es passegi sense contemplacions pels camps rivals; però, com va demostrar el Real Madrid durant l’eliminatòria recent de la Champions, l’èxit esportiu dels gals és un miratge quan s’enfronten als grans tòtems del futbol europeu. Mentalment, els francesos encara són molt poc madurs.

Neymar se n’ha adonat. Per arribar a ser Pilota d’Or, no només falta tenir qualitat, sinó tenir un context on aquesta exploti davant de grans rivals. Avui, només la lliga anglesa o l’espanyola ofereixen un entorn on els grans jugadors poden explotar i assentar-se. La primera, per la competitivitat interna, la tradició i el tipus de futbol; la segona, perquè té les dues grans marques globals, el Barça i el Madrid.