El deu

Al final, entre el virus FIFA, les vacan­ces, el retorn dels fut­bo­lis­tes a la feina habi­tual com si els fes man­dra i l’espera de la Roma a la Cham­pi­ons, el par­tit d’anit recor­dava aquell grup d’amics de l’enyo­rat Pepe Rubi­a­nes que es fan dir les vídues de l’artista. O en sinònim d’eslògan lapi­dari a l’anglesa: “No Messi, no party.” La com­parsa pot ser res­pec­ta­ble o dis­cu­ti­ble, però si manca l’ànima del geni que porta el deu a l’esquena, aquest Barça és un orfe deso­ri­en­tat, incapaç de pren­dre deci­si­ons encer­ta­des i tro­bar el nord, cap altre que asso­lir l’objec­tiu de gua­nyar sense recórrer a l’etern as que el club porta sem­pre a la màniga. Els opti­mis­tes, espècie que no abunda entre els segui­dors culers, podien argu­men­tar que l’avan­tatge d’onze punts jus­ti­fi­cava aquesta funesta becaina amb roncs de setanta minuts. Al·lega­rien que és inhumà exi­gir tant, que no passa res per una rellis­cada. Al seu cos­tat, els exi­gents per­fec­ci­o­nis­tes repli­ca­rien que la con­dició d’invicte a la Lliga estava en joc i merei­xia cert res­pecte. No és qüestió menor, això d’aca­bar el cam­pi­o­nat sense màcula, suposa una pro­esa merei­xe­dora de ser valo­rada com un títol més. Enmig de Set­mana Santa, amb la situ­ació política del país com una pro­cessó afe­gida, sem­blava que la jor­nada fes nosa, con­fir­mats els negres augu­ris d’incer­tesa amb la suplència de Messi, super­he­roi que no es pot per­me­tre ni unes huma­nes molèsties. Igual li toca sal­var l’Argen­tina que res­ca­tar els blau­grana, sobre­ex­plo­tació labo­ral de la qual viu esclau. Al pobre Leo, per molt geni que sigui, se li exi­gei­xen pro­di­gis monu­men­tals, com els adju­di­cats al pro­ta­go­nista religiós d’aques­tes dates. No són ja mira­cles, sinó direc­ta­ment impos­si­bles, i allà va l’home, encara que només fos una estona, car­re­gant el seu propi mite sobre les espat­lles com si, en efecte, pogués solu­ci­o­nar qual­se­vol con­tingència ima­gi­na­ble. El més sor­pre­nent és que ho acon­se­gueix, encara que només fal­tes­sin dos minuts i el Sevi­lla estigués exhaust, maleint que el millor aliat del Barça es digués Muriel, encar­re­gat de fallar gols a dojo. L’orgull col·lec­tiu i la resur­recció de Messi van sal­var els mobles. Queda l’equip avi­sat per a la final de copa, on tor­narà a veure-se-les amb aquest os difícil de rose­gar.

L’empat aga­fat pels pèls pot ser jus­ti­fi­cat amb les bada­des defen­si­ves, la manca de ren­di­ment d’un mig del camp on Pau­linho con­ti­nua exer­cint de nosa, la ine­xistència de pressió per forçar recu­pe­ra­ci­ons i altres detalls de l’habi­tual rutina del col·lec­tiu. Que­dem-nos amb el got mig ple, amb la volun­tat i la ver­go­nya pro­fes­si­o­nal de no per­dre. No els va donar la gana fer-ho. Més encara quan tens Messi de la teva banda i això t’obliga a estar a l’altura de les expec­ta­ti­ves. Al final, ja que hi som, hau­rem de pre­gar-li que sigui ell qui redacti el comu­ni­cat ofi­cial del club exi­gint l’alli­be­ra­ment dels pre­sos polítics, la fi del 155 i tot allò que anhe­lem en clau democràtica. El silenci dels direc­tius resulta eixor­da­dor, sense cap volun­tat de pro­nun­ciar-se de manera cohe­rent amb el que ha estat sem­pre el Barça, aquell que duia la cata­la­ni­tat per contínua ban­dera. Messi, Messi i Messi. Tot és Messi. A esto­nes o al com­plet. I quan no hi és, ens que­dem con­ver­tits en les vídues d’en Leo. El que tot ho fa i tot ho tapa. Deu, amb accent i sense.