Ala mun­ta­nya de vega­des cal pren­dre deci­si­ons ràpides i dolo­ro­ses. Deci­si­ons que cau­sen grans dile­mes morals perquè poden tenir con­seqüències gravíssi­mes, però que són l’únic camí pos­si­ble per a qui les pren. Una decisió com aquesta és la que va pren­dre Simon Yates en una expe­dició al Siula Grande (6.344 m), als Andes del Perú, el 1985. El seu com­pany d’esca­lada, Joe Simp­son, es va tren­car la tíbia en rellis­car sobre una placa de gel a l’inici del des­cens i Yates va haver d’idear un sis­tema de res­cat per bai­xar-lo de la mun­ta­nya. Lli­gats un a cada cap de corda, Yates, des de dalt, anava bai­xant len­ta­ment el seu com­pany per trams. Simp­son es recol­zava sobre la cama bona i es fixava amb el pio­let a la paret de neu al final de cada tram, men­tre espe­rava el seu com­pany. Un cop reu­nits els dos alpi­nis­tes, l’ope­ració es repe­tia nova­ment. En un moment donat, Yates va notar com tot el pes del seu com­pany ten­sava la corda, senyal que Simp­son havia arri­bat fins al final del tram sense tro­bar un lloc on recol­zar-se. En rea­li­tat, havia rellis­cat per una cor­nisa de gel i havia que­dat pen­jat sobre un pre­ci­pici d’una tren­tena de metres. Yates inten­tava fer con­trapès per evi­tar la cai­guda de tots dos. Entre ells no es podien veure ni sen­tir a causa del mal temps. Yates va supor­tar durant una hora el pes mort de Simp­son, però la pos­si­bi­li­tat que la neu cedís i acabés arros­se­gat pel seu com­pany li va fer pren­dre una d’aques­tes deci­si­ons de què parlàvem a l’inici. Amb tota la frus­tració del món, va tallar la corda que l’unia al seu com­pany, que va caure al buit.

No sé què en dirien els catedràtics d’ètica, però ningú pot acu­sar Yates de fer el que no tocava. En les nor­mes no escri­tes de l’alpi­nisme es comprèn que, en una situ­ació així, es pren­gui una decisió que, com a mínim, ser­veixi per sal­var la vida d’un dels alpi­nis­tes, per molt maca­bra que pugui sem­blar la decisió que pren aquell que sobre­viu. Però la història d’aquests dos alpi­nis­tes britànics no s’acaba aquí. Qual­se­vol hau­ria donat Simp­son per mort en aque­lla cai­guda, però no va ser així, ni de bon tros. I aquí comença un dels epi­so­dis de super­vivència extrema més impac­tants de la història de l’alpi­nisme. Simp­son es va pre­ci­pi­tar dins l’esquerda d’una gla­cera, però va tenir la sort que un pont de neu va amor­tir la cai­guda. Va acon­se­guir sobre­viure, però la seva situ­ació con­ti­nu­ava sent crítica. Tot sol, sense corda i amb una cama tren­cada va haver d’esca­lar la paret de gel per sor­tir de l’esquerda. Un cop a fora, ferit, deso­ri­en­tat i més mort que viu, va acon­se­guir arros­se­gar-se tres dies fins a arri­bar al camp base, on Yates i el com­pany que havien dei­xat vigi­lant el cam­pa­ment, quan ja eren a punt de mar­xar, el van rebre com si fos una apa­rició. L’epo­peia de Simp­son va que­dar docu­men­tada en la crònica que ell mateix va escriure a Tocant el buit ( publi­cada en català per Tus­hita Edi­ci­ons). També se’n va fer una excel·lent pel·lícula del mateix nom, que bar­reja les entre­vis­tes als pro­ta­go­nis­tes amb imat­ges que, amb molt de rea­lisme, recreen aquells fets.

Simp­son va neces­si­tar dos anys i sis ope­ra­ci­ons per refer-se, però encara ara, amb 57 anys d’edat, con­ti­nua esca­lant. Per cert, l’amis­tat amb Yates es va con­ser­var intacta. “Jo hau­ria fet el mateix. Aques­tes van ser les pri­me­res parau­les que em va dir”, explica Yates al final de la pel·lícula. Simp­son ha defen­sat sem­pre el seu amic de les crítiques que va rebre per haver tallat aque­lla corda.