Fa uns dies explicàvem la con­dició de pio­ner de l’alpi­nisme català a l’Estat espa­nyol. Encara ara, 44 anys després de la pri­mera expe­dició cata­lana reei­xida a un vuit mil –l’Anna­purna Est (8.026 m)–, l’alpi­nisme del nos­tre país con­ti­nua sent el més relle­vant de la península, jun­ta­ment amb el basc. Deu anys després d’aque­lla ascensió històrica se’n va pro­duir una al mateix massís pot­ser menys cone­guda, però molt més relle­vant quant a difi­cul­tat i espe­rit de trans­gressió. De fet, encara ara és con­si­de­rat l’epi­sodi més bri­llant de l’alpi­nisme català, a l’altura de les millors esca­la­des inter­na­ci­o­nals. La van pro­ta­go­nit­zar Nil Bohi­gas i Enric Lucas a la cara sud de l’Anna­purna Cen­tral (8.051 m), el 3 d’octu­bre del 1984. Una data difícil d’obli­dar per la com­ple­xi­tat d’aque­lla ascensió –va ser feta en estil alpí durant set jor­na­des– i per la seva enorme difi­cul­tat tècnica (V+/A2 a 7.000 m).

Gai­rebé sense infor­mació sobre la paret i amb uns recur­sos molt limi­tats, els dos alpi­nis­tes cata­lans, ales­ho­res joveníssims (23 anys, Lucas, i 26, Bohi­gas), es van plan­tar al peu de la cara sud d’aque­lla mun­ta­nya acom­pa­nyats només de les seves pare­lles sen­ti­men­tals, Anna Masip i Montse Sote­ras. Arri­bar-hi ja va ser tota una odis­sea. La dot­zena de xer­pes que havien con­trac­tat els van aban­do­nar perquè no volien cre­uar la gla­cera camí del san­tu­ari de l’Anna­purna, i els expe­di­ci­o­na­ris i les seves com­pa­nyes es van veure obli­gats a tras­lla­dar tot el mate­rial (uns 200 kg) fins al camp base. Final­ment, a final de setem­bre, Bohi­gas i Lucas van començar la pro­gressió des del pri­mer bivac (5.800 m) amb la moti­vació al màxim i un pen­sa­ment d’inconsciència i des­pre­o­cu­pació pro­pis de l’edat i de la seva con­dició de hip­pies. Una com­bi­nació sense la qual l’esca­lada pro­ba­ble­ment no hau­ria arri­bat a bon port: “Vam fer l’Anna­purna perquè no sabíem que era impos­si­ble abans de sor­tir de Bar­ce­lona”, va expli­car Lucas en una ocasió.

Al davant els espe­ra­ven 2.300 m de paret sense cor­des fixes ni cam­pa­ments ni oxi­gen suple­men­tari. Una ascensió purista, lleu­gera i visionària que anti­ci­pava tendències futu­res en l’alpi­nisme. Una ascensió, a més, no exempta de difi­cul­tats ines­pe­ra­des, com ara la pèrdua del pio­let de Lucas.

Només per superar el pas clau, un tram d’una cin­quan­tena de metres a 7.150 m d’alti­tud, on l’any 1982 va fra­cas­sar una expe­dició fran­co­britànica, van neces­si­tar una jor­nada sen­cera. Sec­ci­ons sense corda per anar més ràpid, ter­renys mix­tos, trams de roca... Bohi­gas i Lucas ho van superar tot fins a plan­tar-se al cim de l’Anna­purna Cen­tral, uns qua­ranta metres per sota del Prin­ci­pal. Un moment per a ells dos sols després de sis dies i sis nits d’acti­vi­tat for­mi­da­ble –el setè dia el van dedi­car al des­cens–, però també un moment per a la història d’aquest esport mal­grat la poca trans­cendència que la seva esca­lada va tenir en aquell moment. Amb els anys, els reco­nei­xe­ments han estat unànimes. Ueli Steck, l’últim gran avant­guar­dista, des­a­pa­re­gut l’any pas­sat, va adme­tre que l’ascensió cata­lana havia ins­pi­rat la tre­me­bunda i peri­llosíssima esca­lada que va fer a la cara sud de l’Anna­purna en només 28 hores. El lle­gat dei­xat per Lucas i Bohi­gas –aquest últim mort ara fa dos anys– con­ti­nua insu­pe­rat al nos­tre país. L’ascensió a la Magic Line del K2 (2004) és l’única que s’hi acos­ta­ria. I només unes poques ascen­si­ons d’alpi­nis­tes no cata­lans s’hi poden com­pa­rar.