“No s’ha de bar­re­jar política i esport”, diuen els babaus que no saben de què va la cosa. O els malin­ten­ci­o­nats que apli­quen aquesta sentència només en una direcció: bàsica­ment quan els cata­lans fem rei­vin­di­ca­ci­ons polítiques legítimes i pacífiques que con­fron­ten amb el naci­o­na­lisme d’estat –espa­nyol, òbvi­a­ment– ava­lat per aquells que diuen que, de naci­o­na­lis­tes, ells no en són pas. Per què, ja se sap, només ells tenen la potes­tat per bar­re­jar-ho tot –l’aigua amb l’oli, si els plau– i que­dar-se amb la consciència neta.

I si l’esport, com gai­rebé tots els àmbits de la vida, és política, l’alpi­nisme tam­poc deixa de ser-ho. Què va ser la lluita entre les grans naci­ons euro­pees per pujar per pri­mer cop les mun­ta­nyes més altes del món si no les últi­mes cua­des d’un colo­ni­a­lisme en crisi a causa de la pèrdua de la majo­ria de ter­ri­to­ris d’ultra­mar? Per exem­ple: la pri­mera ascensió a l’Eve­rest, per una expe­dició britànica, va ser cele­brada al Regne Unit com una gran fita de país. Fins i tot va ser lliu­rada com a obse­qui a la reina Eli­sa­bet II, que aquell mateix dia (29 de maig del 1953) va ser coro­nada, diuen les cròniques, amb tots els honors. Que els dos alpi­nis­tes que van fer cim fos­sin un neo­ze­landès –d’acord, Com­monwe­alth!– i l’altre, nepalès, ho direm amb veu baixa.

Entre els grans mes­tres en l’art de bar­re­jar esport i política hi hem de comp­tar els països comu­nis­tes: Cuba, la República Democràtica Ale­ma­nya, la Unió Soviètica... Pot­ser sí que per demos­trar les bon­dats dels seus règims a través dels èxits espor­tius van posar en risc la vida dels seus espor­tis­tes amb uns sis­te­mes de dopat­ges bru­tals i secrets, però això va ser, per a aquests països, un petit detall sense cap importància. I com a bon país comu­nista, la Xina també es va lliu­rar a la tre­pi­dant cursa alpinística, en el seu cas per con­ver­tir-se en el pri­mer país a esca­lar la cara nord de l’Eve­rest, al Tibet. I com que era la Xina qui, com a bona dic­ta­dura, con­tro­lava qui acce­dia o no a la cara nord de la mun­ta­nya més alta del món ho va tenir prou bé per vetar els per­mi­sos als alpi­nis­tes occi­den­tals i per­me­tre que només els xine­sos i els amics soviètics pogues­sin esca­lar-la. I és així com, el 25 de maig del 1960, amb més volun­tat que habi­li­tats alpinísti­ques, tres atle­tes xine­sos entre­nats per a l’ocasió a la Unió Soviètica van acon­se­guir superar el segon graó amun­te­gats l’un sobre l’altre i fer cim.

Però dei­xem que canviï una mica el sen­tit de l’arti­cle per par­lar d’un per­so­natge que em té ben enca­te­ri­nat: Mau­rice Wil­son. Una fura del mar­xan­datge que va veure com l’alpi­nisme podia ser, també, una pla­ta­forma publi­citària de pri­mera. El 1934 es va deci­dir a con­ver­tir-se en la pri­mera per­sona a esca­lar l’Eve­rest com a mitjà per donar a conèixer un supo­sat mètode de gua­rició inven­tat per ell mateix que l’hau­ria refet de les feri­des que va tenir en la Pri­mera Guerra Mun­dial. Com­ple­ta­ment tocat del bolet, motiu pel qual se’l conei­xia com El boig de Yorks­hire, Wil­son va empren­dre un viatge increïble fins al peu de la mun­ta­nya. No tenia experiència ni conei­xe­ments alpinístics, però això no va impe­dir que intentés dos atacs a la mun­ta­nya. Els xer­pes que l’acom­pa­nya­ven el van aban­do­nar quan van detec­tar la seva ines­ta­bi­li­tat men­tal. Wil­son va tro­bar a l’Eve­rest una mort can­tada, però va pas­sar a la història i va demos­trar que sí, que anar a la mun­ta­nya més alta del món era la millor manera per fer-se conèixer.