El túnel ha estat molt llarg i fosc, però finalment s’ha vist la llum. Era inacceptable que un territori com Catalunya, amb tantes llicències i tantíssima tradició en el bàsquet, tingués al bagul de l’oblit les seleccions catalanes absolutes. Sis anys sense ni un trist amistós –i els darrers que es van fer, amb duels descafeïnats contra Galícia i el País Basc en la copa de les Nacions, s’aguantaven amb pinces– és una eternitat. Ja se sap que no sempre voler és poder, però, entre les estretors del calendari, la casuística actual i altres inconvenients apareguts pel camí, ja ningú ni tan sols en reclamava la tornada. I això sí que era realment preocupant.

Ara, els astres s’han alineat i la selecció femenina reapareixerà el 25 de maig a Girona. La federació catalana fa temps que ho té tot lligat amb Montenegro, però no ho ha pogut esbombar als quatre vents fins fa pocs dies. El temor a veto per algun organisme estatal era comprensible, i més tenint molt present el ball de dates i de problemes en l’última final de la Lliga Catalana. El partit finalment es jugarà i Catalunya compta amb la majoria de les seves millors jugadores, les que han empès Espanya cap a l’elit mundial els últims anys. Ocasió per disfrutar del seu joc, per omplir Fontajau –la FCBQ posa autobusos de Barcelona, Lleida i Tarragona– i per la reivindicació nacional, sense contencions per allò que ningú s’enfadi. Ja hem esperat massa. Ara cal demostrar que les volem. També la masculina i amb els millors.