De tota la vida, des d’abans que el supre­ma­cisme espa­nyol perdés defi­ni­ti­va­ment la ver­go­nya històrica (i això no vol pas dir, senyo­ria inqui­si­dora que lle­geix aques­tes rat­lles per mirar de fer punts a l’aque­larre judi­cial, que con­si­deri aber­rants les per­so­nes amb qui un ser­vi­dor ha de com­par­tir el pati­ment d’Espa­nya), vull dir des que era l’ense­nya de l’Estat mili­tar, el Real Madrid ha tren­cat la con­vivència fami­liar i ha dut les ten­si­ons de l’amis­tat a la frac­tura de la con­fiança. Ser del Madrid volia dir tenir la con­nivència de la força para­mi­li­tar que afi­nava les des­vi­a­ci­ons ideològiques a cops de visi­tes al quar­te­li­llo de la Guàrdia Civil de l’època. I la resistència era ser del Barça.

És clar que men­tre els estancs, con­ser­ge­ries i altres fei­nes sub­al­ter­nes o fun­ci­o­na­ri­als eren ocu­pa­des pel mèrit de ser un bon madri­les, la divisió del país entre aquells qui podien opo­si­tar-hi i aquells qui no tenien cap altra opció que anar-les pagant a còpia de sub­missió i de cons­truir (pagant doble) un país paral·lel a l’ofi­cial no era con­si­de­rada sinó la natu­ral enveja dels mise­ra­bles. I així, en arri­bar el període virtuós del Barça de les Cham­pi­ons, el tras­torn para­noide amb pro­jecció de la iden­ti­tat va aixe­car la cam­pa­nya del villa­rato acu­sant la gent que seguia el club de Bar­ce­lona d’haver-se apro­piat de la cor­rupció que el Madrid havia con­so­li­dat als des­pat­xos. La divisió, ales­ho­res, es va cal­mar quan la llotja del Ber­nabéu –de nom tan net com el Valle de los Caídos– va tor­nar a senyo­re­jar els nego­cis d’Espa­nya. I avui, ens el cri­mi­na­lit­zarà, senyora Arri­ma­das?