Els peri­o­dis­tes espor­tius obli­dem massa sovint quin és l’objecte de la nos­tra feina: l’esport. I que l’esport el prac­ti­quen per­so­nes, no màqui­nes, ni robots, ni éssers vir­tu­als. I els espor­tis­tes, com a per­so­nes que són, poden fer grans ges­tes, però també pro­ta­go­nit­zar defa­lli­des, o erra­des memo­ra­bles. I que un club tin­gui més diners que ningú i pugui fit­xar els millors juga­dors tam­poc és garan­tia de res. Totes aques­tes pre­mis­ses i d’altres que podríem anar-hi afe­gint, fan que en l’esport dos més dos no siguin sem­pre qua­tre.

A ningú li fa ràbia quan en un par­tit de fut­bol es comença a fer el resum quan encara no s’ha aca­bat? O quan en una cursa ciclista de tres set­ma­nes es comença a des­car­tar ciclis­tes quan encara que­den un munt de mun­ta­nyes per pujar? O quan es dona per gua­nyada una lliga amb molt encara per jugar? O quan es menysté un equip perquè no té nom, ni pal­marès ni gla­mur? Avui Chris Fro­ome gua­nyarà el Giro quan tots l’havíem donat per enter­rat i Simon Yates, que el tenia “a la but­xaca” no estarà entre els vint pri­mers. A Colònia, a la final a qua­tre de la Cham­pi­ons d’hand­bol, la final la juga­ran avui el Nan­tes –va der­ro­tar el Barça en la fase de grups– i el Mont­pe­ller –va eli­mi­nar el Barça en els vui­tens de final–. Sí, va ser un fracàs que el Barça d’hand­bol –per poten­cial, per història– no arribés a Colònia, però pot­ser també és que massa sovint obli­dem que els rivals també juguen i que aquesta és la gran­desa de l’esport, que com deia el poeta: “Tot està per fer i tot és pos­si­ble.”